Júlia de Paz i Nuria Dunjó, Festival de Màlaga: "Hi ha moltes formes de violència que no ho semblen"

Poder fer La buena hija ¿ha sigut gaire difícil?

Júlia de Paz: La part que més temps ens va portar va ser el guió. Vam fer un procés d’investigació molt llarg, d’uns set anys.

Nuria Dunjó: Volíem estar segures de tenir tota la informació possible i, sobretot, de mostrar tots els grisos. Volíem explorar discursos que potser no s’havien posat sobre la taula entorn del que entenem com a violència masclista.

J. d. P.: En aquests set anys també vam fer un curtmetratge previ, que ens va ajudar molt. Ens va permetre veure per on volíem anar, quins aspectes ens interessava investigar més i en què aprofundir.

¿Com arriben a la decisió de no mostrar obertament la violència?

J. d. P.: Va ser una decisió que vam tenir bastant clara des del principi. El que volíem explorar era on es troba el límit: què és violència i què no ho és. Hi ha moltes formes de violència que no ho semblen a primera vista.

N. D.: A més, volíem evitar també el morbo. Ens interessava que la violència fos més complexa. Fins i tot que el públic es pogués qüestionar per què hi ha persones que veuen violència en la pel·lícula i d’altres que no.

J. d. P.: El conflicte que ens va cridar més l’atenció és que els nens i les nenes que són víctimes de violència masclista moltes vegades no són considerats víctimes si no han patit violència física o sexual explícita. I el que volíem mostrar és que, tot i que no existeixi aquesta violència explícita, sí que hi conviuen i la pateixen.

És molt interessant la part judicial. Tot i que sigui breu, té molt pes en la història.

N. D.: Pràcticament vam fer un màster en Dret durant el procés. Ens vam ajudar molt d’advocades com Paula Pérez Albonar, i vam tenir accés a judicis i a converses amb jutges que també tenen una mirada crítica sobre el sistema.

¿Per què van voler explicar la història des del punt de vista de Carmela, l’adolescent?

J. d. P.: És una cosa que no havíem vist gaire abans. Ens interessava mostrar una persona que està patint, però que al mateix temps estima la persona que la fa patir.

N. D.: D’aquí neix precisament la pel·lícula. D’observar com en molts casos de violència en la parella els fills no són presents en el relat o no són considerats víctimes.

J. d. P.: Per això ens semblava important situar-la en aquesta entrada a l’adolescència, quan el món infantil comença a barrejar-se amb el món adult. La violència també marca la seva identitat.

N. D.: I a més existeix la idea que quan hi ha separació o fins i tot una ordre d’allunyament la violència s’acaba. Però aquests nens moltes vegades continuen veient l’agressor, i aquí apareix el que es coneix com a violència vicària.

La buena hija és incòmoda i deixa moltes preguntes obertes.

J. d. P.: Volem que el públic sigui partícip del procés creatiu.

N. D.: Hi ha moments en què podríem donar una informació molt clara, molt definitiva, però vam preferir obrir interrogants. Si no, no hi ha diàleg amb el públic.

Notícies relacionades

Shein obre una antena a Barcelona

Identitat entre dos mons

Hi ha una escena que és molt potent: la del cotxe.

N. D.: Va ser una escena que vam reescriure moltes vegades perquè sabíem que era molt important. El cotxe era un element clau. Quan ets fill de pares separats passes molt de temps en cotxes, anant d’un lloc a l’altre. És un espai de transició, també emocional.