Berto Romero i Judit Martín: "La nostra única voluntat era que la pel·lícula existís en un moment com aquest"

Després de veure tantes pel·lícules al festival, moltes centrades en drames socials i com intentar salvar la societat, Pizza movies arriba com una alenada d’aire fresc. És molt divertida, tendra i funciona molt bé.

Berto Romero: Ens alegra moltíssim que digui això. Aquesta pel·lícula neix d’un lloc molt bonic, d’una iniciativa molt independent i molt petita. Imagina’t el que significa per a nosaltres ser al Festival de Màlaga. La nostra única voluntat era que aquesta pel·lícula existís, perquè sentíem que havia d’existir per retratar aquest moment des de la comèdia.

Judit Martín: Però, en realitat, parla de coses dures: de precarietat, d’haver d’adaptar-se a un món en el qual la teva feina pot anar-se’n a la porra i no saps què fer... Però volíem fer-ho des del punt de vista d’una parella que, malgrat tot, continua estimant-se. Al final llança un missatge que ens agrada molt: que les causes perdudes són les úniques per les quals val la pena lluitar. La pel·lícula vol recordar que encara hi ha esperança.

La comèdia es planteja des d’un punt de vista singular. ¿Com es va construir?

J. M.: Coneixent el Carlo ja sabíem que no seria una comèdia a l’ús... Ell ens donava unes consignes, al Berto d’altres, i després ens deixava fluir. Hi havia un guió, és clar, però no havíem de respectar exactament les paraules; ell llançava conceptes i ens deixava jugar molta estona mentre rodava. Des del principi vam trobar un codi, una manera de fer que per a mi va ser màgica, sense intel·lectualitzar-ho massa.

B. R.: Dins de la pel·lícula es toquen molts tipus de comèdia. Hi ha homenatge a la comèdia romàntica, a l’slapstick, a la comèdia de situació i també bastant absurd. El millor és que l’espectador no veu la construcció del guió, i això fa que tot sembli més natural i dona molt cor a la pel·lícula. A més, la vam rodar d’una forma molt especial: en escenaris naturals, en cases reials, moltes vegades amb el nostre propi vestuari. Fins i tot en alguns llocs hi entràvem amb un equip molt reduït, sense demanar permisos.

La parella, les il·lusions... i el cine. ¿Pizza movies reivindica el cine i la seva utilitat quotidiana, vital?

B. R.: Totalment. No té una gran productora ni neix d’un encàrrec. Sorgeix de l’amor al cine i d’una necessitat urgent d’explicar una història en un moment, l’actual, amb tantes dificultats.

J. M.: El Carlo i Desirée [De Fez, coguionista del film] són gent que estima profundament la comèdia i la coneixen molt bé. I això es nota: no és el típic guió de "dos més dos són quatre» aplicat a la comèdia. És una cosa molt més viva i sentida.

Notícies relacionades

Continua deprimida però és molt més feliç

Els ‘Peaky Blinders’ tornen en pel·lícula

Remarquen la importància de Desirée de Fez...

B. R.: Sí, perquè la pel·lícula és del Carlo però té molt del cor de la Desirée, i això també fa que sigui probablement la pel·lícula més accessible del Carlo. Quan ell va sol pel seu camí pot tornar-se més críptic, però aquí s’obre més. És un film en què tothom és benvingut.