‘Els pecadors’, 16 nominacions als Oscars, però... ¿favorita?
El film de Ryan Cogler, sorprenent mixtura de terror i blues ambientada al vell i racista sud, és el que té més candidatures de la història. Sembla difícil, no obstant, que s’emporti les principals estatuetes.
Acceptant la lògica de Hollywood, es pot entendre que Titanic tingués 14 nominacions a l’Oscar. El mateix diríem de Tot sobre Eva i La La La Land, també amb 14 nominacions, o Una batalla tras otra –aquest mateix any–, i també Allò que el vent s’endugué, Mary Poppins, Forrest Gump, Chicago o Oppenheimer, amb 13. La majoria d’aquestes cintes són superproduccions que van donar un grandiós rèdit a les taquilles de les seves respectives èpoques.
Però resulta tota una sorpresa que una producció com Sinners (Els pecadors), film de vampirs ambientat el 1932 al racista sud nord-americà i amb fons de blues i country, opti a l’Oscar en 16 categories, sent en el dia d’avui el film més nominat de la història: pel·lícula, direcció, guió, actor, actriu de repartiment, actor de repartiment, fotografia, disseny de producció, música, cançó, so, muntatge, vestuari, maquillatge i perruqueria, efectes visuals i l’acabada de crear categoria de càsting.
L’equació perfecta
Titanic va guanyar 11 estatuetes de les 14 per les quals competia, les mateixes que va aconseguir Ben-Hur amb dues nominacions menys. I la tercera entrega d’El senyor dels anells de Peter Jackson és, fins ara, la més rodona: 11 nominacions, 11 Oscars. L’equació perfecta: bomba comercial i tots els premis possibles. És difícil imaginar que la pel·lícula de Ryan Coogler, molt més modesta que totes les citades, arribi a registres similars. És més, la sensació és que pot anar-se’n de buit o aconseguir només algun guardó tècnic, tot i que les complexes sinergies de la indústria hollywoodiana, on l’art rivalitza amb l’economia i la política, li donen opcions.
No van ser pocs els que, des de la trinxera més conservadora, van argumentar que Moonlight, de Barry Jenkins, va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula el 2017 –l’any i la cerimònia de l’infaust error en la lectura del premi final que durant uns instants va donar com a guanyador La La Land, un musical blanc–, per cobrir la quota afroamericana. A més, l’excel·lent film de Jenkins abordava temàtica LGTBI. Aquell any competien també dues produccions més realitzades enterament per afroamericans, Valors ocults i Fences. Va ser la resposta a les crítiques fetes 12 mesos abans per la nul·la presència d’intèrprets, directors o tècnics de raça negra en les candidatures a l’Oscar del 2016.
La situació pot ser similar a la de l’any passat, quan rivalitzaven The brutalist, Conclave i Emilia Pérez i l’Oscar a la millor pel·lícula se’l va emportar Anora. Hi va haver en les nominades i nominats de la collita del 2024 pocs representants afroamericans. Aquest any Els pecadors no només cobreix la quota des d’aquesta reduccionista perspectiva, sinó que l’engrandeix: la pel·lícula més nominada de la història del cine. Aquesta victòria ja no li traurà ningú.
¿És bona, interessant, regular, sorprenent, innovadora, curiosa... premiable? Diria que és bona, molt bona, i sens dubte sorprenent, més curiosa que innovadora. Considerar-la premiable em sembla més complicat. Per començar, poques pel·lícules pertanyents al gènere fantàstic o de terror, ja que es tracta d’un relat de vampirs, han convençut els votants dels Oscars. Com a pel·lícula de vampirs n’hi ha de més importants (les dirigides per F. W. Murnau, Tod Browning, Terence Fisher, John Badham, Werner Herzog, Francis Ford Coppola, Neil Jordan o Robert Eggers), però Els pecadors afegeix la descripció del racisme que encara impera i, sobretot, aquesta particularitat musical de definir els vampirs com a amants del country (música blanca per excel·lència) i les seves víctimes com a antics esclaus que adoren el blues i el gòspel.
Ben situada
Des d’aquesta perspectiva, està ben posicionada en la categoria de millor banda sonora, a càrrec del compositor suec Ludwig Göransson –que ja en té dos, un per una anterior col·laboració amb Coogler, Black panther, i un altre per Oppenheimer–, i en la de millor cançó amb I lied to you, un tema de blues clàssic interpretat per Miles Caton, que dona vida al film un jove i virtuós guitarrista. La música és tensió i distensió al llarg de tota aquesta pel·lícula centrada en els avatars de dos germans bessons del Mississipí que, després de treballar per a Al Capone a Chicago, tornen a la seva localitat natal per obrir un local per escoltar i ballar blues. No compten, és clar, amb l’amenaça vampírica.
De possibilitats en té, però davant Una batalla tras otra, Hamnet, El agente secreto, Marty supreme o Valor sentimental, ho té també complicat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Urbanisme Vila-seca projecta 7 habitatges per cada 1.000 habitants i el creixement poblacional a l'inici del seu nou POUM
- Un pres colpeja diversos funcionaris i s'atrinxera a Brians 2
- Detinguts dos multireincidents que demanaven indicacions a persones grans del Berguedà per robar-los la cartera
- Experiència sensorial El viatge subterrani més sorprenent de Catalunya: així és recórrer una mina de carbó en tren
- El virus surt de la 'zona zero' La llista actualitzada dels municipis de Barcelona amb restriccions per la pesta porcina