Julio Iglesias, ¿i ara què fem?

Aquesta setmana, a Espejo público explicaven que Julio Iglesias estaria preparant una demanda contra Univisión i eldiario.es (mitjans que van destapar els testimonis de dues extreballadores que acusaven el cantant d’agressions sexuals i tràfic d’éssers humans) i que la xifra que els reclamaria podria arribar els 200 milions d’euros. Això arribarà després de la demanda de conciliació que aquesta setmana el cantant ha interposat contra Yolanda Díaz, vicepresidenta del Govern. És a dir, aquests dies el conflicte ha deixat de ser només mediàtic. Ja és judicial. I, oh, sorpresa, és judicial del costat que potser moltes no esperàvem. Perquè, davant testimonis de víctimes, el que imaginem és que el focus judicial es dirigirà cap a l’assenyalat. I no. Ha passat el contrari.

A partir d’aquí, les Mamarazzis hem estat pensant en la nostra professió. En com informem i en com, a partir d’ara, haurem d’informar. Pensàvem aquests dies en Spotlight, la pel·lícula que va guanyar l’Oscar i que explica la investigació real de l’equip Spotlight de The Boston Globe sobre els abusos sexuals comesos per sacerdots a Boston i l’encobriment sistemàtic de l’Església. Allò no va començar amb sentències fermes. Va començar amb periodistes escoltant víctimes, revisant arxius, trucant a portes, contrastant dades i publicant el que trobaven. Aquesta investigació va guanyar el Pulitzer i va canviar la conversa mundial sobre els abusos en l’Església. Si haguessin esperat que tot estigués judicialment tancat per explicar-ho, probablement el destí de moltes víctimes encara hauria sigut pitjor.

El periodisme no condemna. No substitueix els jutges. Però sí que té l’obligació d’investigar i d’explicar el que està passant quan hi ha interès públic. I quan parlem de figures amb un poder econòmic i mediàtic descomunal, l’equilibri encara és més delicat. Perquè aquí hi entra un altre factor: la por. Quan una persona amb una capacitat econòmica infinitament superior a la de qualsevol redacció anuncia demandes milionàries, el missatge és clar. Encara que tinguis raó, encara que hagis matisat, encara que hagis dit "presumptament" vint vegades, el cost de defensar-te pot ser asfixiant.

Els codis deontològics són clars: cal diferenciar fets d’opinions, deixar clar què és una denúncia i què és una condemna, respectar la presumpció d’innocència, oferir la versió de la part assenyalada, evitar el sensacionalisme. Res d’això és incompatible amb informar des d’una perspectiva feminista. Al contrari: la perspectiva de gènere precisament obliga a contextualitzar per què històricament tantes denúncies d’abusos no van ser escoltades o van ser ridiculitzades. Informar amb perspectiva d’igualtat no és declarar culpable ningú. És no silenciar testimonis pel simple fet que incomoden. Llavors, la pregunta no és si hem d’informar. La pregunta és com podem fer-ho bé quan davant hi ha un poder gegant disposat a judicialitzar-ho tot.

¿Callem per prudència?

Notícies relacionades

Sarandon i el costat correcte de la història

La Ludwig Band treu suc a la xafarderia

Nosaltres no som jutges. No dictem sentències. Escoltem, llegim, contrastem, preguntem i expliquem el que sabem en cada moment, amb totes les cauteles necessàries. Però quan l’amenaça econòmica és desproporcionada i el missatge implícit és "vigileu el que publiqueu", la reflexió és inevitable: ¿callem per prudència? Perquè si la conseqüència de parlar sobre Julio Iglesias ens pot portar a demandes milionàries, l’avís és molt potent.

Arribats a aquest punt, ¿i ara què fem?