László Krasznahorkai: "Les coses no han anat mai bé, ni tan sols a les cavernes"

Era la seva primera aparició pública després de rebre el Nobel de literatura el mes de desembre de l’any passat i, depenent de com es miri, un dia més a l’oficina per a aquest cartògraf de pessimismes i misèries. "Les coses no han anat mai bé, ni tan sols quan vivíem a les cavernes, però sempre passa alguna cosa. Un dia, per exemple, algú va aparèixer amb un bastó amb foc a la punta i això va canviar la història de la humanitat", va recordar l’hongarès, sempre positiu, davant un nombrós grup de periodistes. "Abans, quan era jove, pensava que la revolució radical era l’única solució possible; ara, en canvi, penso el pitjor de la raça humana, però em renyo a mi mateix per fer-ho", va afegir per si algú s’havia despistat.

Sense novetat literària

Sense cap novetat literària que li pogués servir d’escut –la seva pròxima novel·la traduïda al castellà, Herscht 07769, no arribarà a les llibreries fins al mes de maig, i l’edició en català de Tango satànic es remunta al març del 2025–, Krasznahorkai va comparèixer a cos descobert, entre altres coses, per reivindicar l’art en temps de convulsió i inquietud, plorar el seu amic i col·laborador Béla Tarr i evocar la seva infància i joventut a l’Hongria socialista, quan el cel era de color "blanc alcohòlic, com l’ull d’un borratxo", i per descobrir finalment que l’herba era verda i s’havia de travessar la frontera austríaca. "No t’imaginaves que es podia viure de cap més manera. En aquella situació de depressió era molt fàcil escriure sobre un món en què cada matí era igual que el del dia abans, però teníem una idea del món lliure que en realitat no existia enlloc", va recordar.

D’allà van sortir títols com Guerra y guerra, Al Norte la montaña, al Sur el lago, al Oeste el camino, al Este el río i El barón Wenckheim vuelve a casa, novelles claustrofòbiques i existencialistes, pura condició humana envasada al buit, que tampoc desentonarien gaire en aquests temps d’extremisme ultra i llibertats esclafades sota el rodet de Viktor Orbán. "Miro cap a la meva pàtria i veig que la situació és horrible. No sé si hi ha cap altre país al món que no sigui formalment una dictadura en què hi hagi el risc de ser castigat per les teves opinions", va lamentar. En l’horitzó, unes eleccions, les legislatives del mes d’abril, que podrien alimentar el canvi. O potser no. "Tenim l’esperança d’un canvi. Si no, el meu consell als hongaresos és que fugin", va assenyalar, ben taxatiu.

Poc amic del poder i del que representa –"només són diners per aconseguir més diners", va apuntar–, Krasznahorkai es reconeix en la misèria dels desemparats, però també en la bellesa de l’alta literatura. "M’aferro amb dos dits, o potser tan sols amb un, a l’art de qualitat –va explicar–. L’art ens ajuda, és veritat, però durant les dues últimes dècades encara no he llegit cap llibre sobre una persona en la misèria a qui només li queda la dignitat. Aquesta persona potser podria ser l’objecte de la meva obra", va indicar com a reflexió. Entre aquests dos extrems sembla que concep una obra exigent i homèrica, una obra sobre la qual l’editora d’Acantilado, Sandra Ollo, considera que cal deixar de parlar i començar a llegir. El mateix autor va assenyalar que les seves obres poden representar un interès afegit per als lectors, però va citar Samuel Beckett, un os suposadament difícil de rosegar, per assegurar que l’esforç acaba valent la pena. "Són autors com aquests els que justament ens diuen que t’has de mostrar d’una manera diferent", va indicar.

Ploma i paper

Notícies relacionades

Casa reial, sota pressió

Leire Martínez: "Vivim en un món a qui li encanta culpabilitzar"

Tal com va fer Endre Ady, el poeta hongarès que es va negar a fer servir la màquina d’escriure perquè, va dir, era incompatible amb la poesia, Krasznahorkai també insisteix a "utilitzar la ploma i el paper" per mirar de comprendre un món que cada vegada és més confús. "No em sembla pas que l’art tingui gaire a veure amb la direcció que ha pres el món", va apuntar. Com a exemple d’això, un encàrrec per al totpoderós propietari de SpaceX. "La tecnologia és meravellosa, però l’art ens condueix molt més lluny. Ens pot fer volar cap a un espai lliure. L’art ens eleva però després ens torna a la Terra, no com els coets d’Elon Musk", va assenyalar.

Krasznahorkai també es va recordar de Béla Tarr, el cineasta que es va morir al gener i amb qui va fer tàndem en quatre pel·lícules, i va revelar que va estar al seu costat, cuidant-lo i consolant-lo, fins al final dels seus dies. "Ens vam conèixer quan teníem 31 o 32 anys i, des d’aleshores, va viure patint molt mal per culpa d’un problema a la columna. Era molt difícil col·laborar-hi, perquè tot formava part d’aquest mal de columna continu", va explicar. De la primera trobada que va tenir amb el director d’El cavall de Torí en recorda que el va despertar un Dilluns de Pasqua picant-li ben fort la porta de casa seva perquè acabava de llegir el manuscrit de Tango satànic i estava completament embogit. "Li agradava molt la meva manera de veure el món; el fascinava la meva cosmovisió. Jo no tenia por del règim comunista i tampoc en tenia de la policia. En la nostra relació, ell era el capità i tothom l’havia d’ajudar", va assenyalar.