Poesia, reparació i aventura
La cantant de Badalona brinda un repertori que gira al voltant d’una memòria femenina familiar i universal, amb ecos del cant tradicional, tonades pop i tecnologia d’IA.
Feia temps que ens preguntàvem què devia estar tramant Maria Arnal, a qui vèiem bolcada en processos d’aprenentatge tecnològic amb la IA que cobraven forma d’exposició o instal·lació (i banda sonora: Polvo serán, de Carlos Marques-Marcet, beneïda amb un Goya). Tres anys llargs en què ha quedat enrere el tàndem amb Marcel Bagés, deixant un cos discogràfic rellevant (dos epés i dos àlbums entre el 2015 i el 2021), disruptiu en la seva evolució des del cant portador de l’oralitat popular a la fusió amb l’electrònica. Ara AMA respira vestigis d’aquella etapa, però és un nou començament, enfortidor del seu lloc com a cantant i apuntant a territoris inèdits.
La cançó titular parla d’un impuls que sembla transcendir els contorns de la seva persona: "Esta fuerza que me guía ya nunca se irá de mí", canta allà en tons alts, sostinguda en unes bastides de percussió industrial. A AMA, l’àlbum, ressona una mena de memòria femenina còsmica, en la qual se citen els fantasmes de la història i el record d’una figura pròxima i dolençosa, la cosina germana que Arnal va perdre en la seva adolescència. Carta apunta a un diàleg epistolar de família, amb foscor i tabú, que ella condueix cap a un minimalisme sonor traçat pel sintetitzador i les polifonies aèries, pròpies d’un jardí encantat.
Aquest és un àlbum amb una arquitectura sònica molt definida i distintiva, lleugera i encaminada a metabolitzar la tragèdia en expressió reconstituent. Sintes flotants amb un punt imprevisible i un òrgan que fa lliscar tènues capes de litúrgia en l’inquiet Tic-tac o el majestàtic Por tus puertas. Hi ha ecos de patiment, però també un esperit juganer reparador: Pellizco, on el desdoblament vocal via IA cobra forma de percussió, o aquest entremaliat Suspiros, esquitxat per cascades de notes com sortides d’un algoritme capritxós.
La intensitat es manifesta sobretot a Que me quemen, en què sents la ressonància del martirologi de santes, bruixes i insurrectes de tots els temps, ballant entre fogueres, creus i espines. I el bagatge tradicional d’Arnal no s’ha evaporat i apunta aquí i allà en els dibuixos dels melismes, amb una escena de puresa a Meua, peça popular valenciana. En català, com Madrigal, on s’acosta a Ausiàs March i es respira un delit per la naturalesa fonètica dels versos.
Protagonisme de la veu
Per damunt de tot, parlem d’un protagonisme de la veu (replicada, multiplicada, hiperclonada) i de l’art de la cançó, inquiet i resolutiu, desenvolupat per Maria Arnal en complicitat amb els coproductors de l’àlbum, Alizzz i Pau Ritort, implicats en la composició. Música pop, sí, amb consistència física i digital, accessible més enllà de l’apassionant núvol de troballes i significats que maneja.
