Domagoj Margetić: "Em van dir que hi va haver espanyols als safaris humans de Sarajevo"
El reporter croat posa sobre la taula que des que la Fiscalia de Milà va obrir la seva investigació sobre la caça de persones han mort tres testimonis crucials de manera inesperada
Quan a la tardor passada la Fiscalia de Milà va obrir una investigació sobre els anomenats safaris humans a Sarajevo –suposats viatges de turistes occidentals per matar civils durant el terrible setge (1992-1996) que va patir la capital bosniana–, el periodista Domagoj Margetić va sentir reconeguda la feina de tota una vida. Ara posa sobre la taula que des que la Fiscalia de Milà va obrir la seva investigació sobre la caça de persones "han mort tres testimonis crucials de manera inesperada".
¿Des de quan investiga crims de guerra comesos a les guerres dels Balcans?
Des dels anys 90. He investigat uns deu grans casos i fins i tot he deixat testimoni en casos judicials a Sèrbia i Croàcia, entre d’altres, per crims comesos per forces croates a la ciutat de Sisak contra civils serbis. I això és interessant perquè ara el president serbi m’acusa de culpar només els serbis, però la majoria de les meves investigacions ha sigut sobre crims comesos per croats.
Imagino que Aleksandar Vučić li ha dit això després que l’acusés de formar part de la unitat paramilitar a la qual s’atribueixen safaris humans a Sarajevo.
Sí, i també va dir que soc un ustaša –aliats croats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial–. És ben bé una paradoxa perquè, per religió, soc serbi ortodox i part de la família de la mare va ser assassinada al camp de concentració de Jasenovac –situat en territori croat–, que era un dels camps dels ustaša, mentre que el pare del meu pare va ser condecorat per la lluita antifeixista.
¿Quan va començar a investigar el cas de Sarajevo?
La primera vegada que vaig sentir-ne parlar va ser el 1995 i, l’any següent, vaig conèixer un agent bosnià, Nedžad Uhljen, que havia obert una investigació i que després van pressionar perquè la tanqués, fins i tot des de la presidència bosniana mateixa. Però ell era de la vella escola, ben entrenat, i es va negar a fer-ho. L’última vegada que el vaig veure, el juny de 1996, em va dir que havien ordenat el seu assassinat; no el vaig creure en aquell moment, però el setembre d’aquell any el van matar.
Entenc que Aleksandar Licanin, un antic voluntari en una unitat serbobosniana i que diu haver presenciat aquests fets, ha acceptat declarar davant la fiscalia de Milà. En cas que finalment els fiscals li truquin, ¿creu que el seu testimoni és de confiança?
Absolutament sí. Jo mateix el vaig entrevistar i sé que ell sap molts detalls; detalls que només algú que hi va ser pot saber, com el camí i el checkpoint exacte pel qual entraven aquestes persones. Aquest checkpoint es deia Vraca. També m’ha lliurat un paper oficial de la República Srpska, en què s’acredita que ell va ser voluntari d’una unitat de les forces regulars serbobosnianes estacionada a Grbavica i el cementiri jueu des del qual disparaven.
¿De quines nacionalitats eren aquests turistes‑franctiradors?
Ell ha parlat d’italians, alemanys, nord-americans, espanyols, romanesos.
¿Espanyols?
Però ell no els va veure, només va sentir parlar d’espanyols. No obstant, no ha sigut la meva única font. Set antics soldats més, entre ells alguns exvoluntaris de la unitat paramilitar que gestionava aquests viatges i d’altres de les forces regulars de l’Exèrcit serbobosnià, també em van parlar de caçadors espanyols a la zona de Grbavica, a Sarajevo. Els conec en persona [a aquests exsoldats]; el que no he pogut és reconstruir gaire més.
Si l’he entès bé, ha parlat amb almenys nou testimonis que diuen haver vist què passava. ¿Qui són els altres?
Majoritàriament, antics membres de la unitat paramilitar liderada per Slavko Aleksić, que es deia Unitat Txètnik de Novosarajevo. Però Aleksić va morir fa poc [al desembre], una cosa molt convenient, igual com dos membres més de la mateixa unitat, que s’encarregava d’assumptes logístics i que també va morir des que al setembre es va saber que s’havia obert la investigació italiana. Aquests últims dos vivien a Sèrbia, mentre que el cas curiós d’Aleksić és que, malgrat que tots a Sarajevo sabien que ell era un dels principals responsables d’atemorir la població, va continuar vivint a Bòsnia i no el va arrestar mai ningú.
Van morir...
Sí. Eren membres de la unitat en què també hi havia Vučić. Ell diu que menteixo, però hi ha diversos vídeos i entrevistes dels noranta, en què ell afirma haver sigut un voluntari militar al cementiri jueu de Sarajevo. És per això que jo em demano: ¿a quin Vučić cal creure, al d’abans o al d’ara? Fins i tot hi ha un vídeo del 2006 que vaig trobar en què diu que va ser voluntari allà i que coneixia tots els racons.
¿Què n’opina, de la investigació feta a Itàlia?
No ho sé. Hem d’esperar. Però respecte al primer sospitós cridat a testificar per la fiscalia de Milà aquest [excamioner] italià, la informació pública que s’ha difós no és prou convincent. Sembla que no tenen res, solament la història que ell explica. Si de debò hi va ser, les preguntes són les següents: ¿d’on va treure els diners? ¿Qui eren els altres [turistes‑franctiradors] que formaven part del seu grup? Per a tot el viatge i l’experiència de disparar a civils, els organitzadors els demanaven milers de marcs alemanys, una quantitat de diners que no crec que un camioner pogués tenir. A més, jo tinc el nom d’un altre italià, el seu nom i cognom, i ell va viatjar en un grup de cinc. He enviat aquesta informació als fiscals. Si volen reconstruir la veritat, han d’investigar com funcionava el sistema en conjunt.
Notícies relacionades¿Les autoritats bosnianes col·laboren?
No els crec. Estan molt connectats amb l’entorn de Vučić. Una fiscal, l’encarregada dels crims de guerra, fins i tot va rebre una condecoració de Vučić que era per al seu pare.
