Josele Santiago, Don Urraca

Observem Josele Santiago (Madrid, 1965) en acció, en 360 graus. Los Enemigos estan gravant l’elapé Gas (1996) en un mas de Guipúscoa. El Josele sol anar a la nit al bar del poble, que té a sis o set quilòmetres. A peu, perquè ha pres la sàvia decisió de no jugar-se la vida al volant. Una nit que no troba ningú que el torni s’anima a fer drecera camps a través: al cap i a la fi hi ha lluna plena. Es perd i cau un munt de vegades, fins i tot en un rierol. Arriba al mas fet pols. No se’n va a dormir la mona. Es dutxa, prepara cafè, deixa una ampolla de whisky a mà i escriu No me caigo bien (me caigo mal), una cançó que se li ha acudit mentre s’entrebancava, queia i s’aixecava pel bosc. El Josele es pren molt seriosament l’ofici d’escriptor de cançons.

"Quan vaig caure de morros al riu, vaig dir: ‘Hòstia, aquí hi ha una cançó’ –explica–. Hi ha guspires més urgents que altres. Jo de memòria estic regular i, en general, m’agrada posar-me a treballar quan tinc una idea. En el cas de No me caigo bien (me caigo mal), era urgent, perquè ja feia dies que tenia una melodia al cap".

Desde el jergón ordena la vida del Josele i la trajectòria de Los Enemigos, i la del Josele en solitari, a través de les cançons, de les quals sovint explica aquella guspira inicial o el caldo vital en què es van gestar. Un tresor per als fans i una fita tragicòmica de la literatura rock espanyola.

Surrealisme

El Josele va per la vida com una garsa, amb la llibreta a la butxaca per si apareix una frase, una anècdota o una situació brillant. "Amb l’antena sempre connectada, sí. Això de la garsa m’agrada molt –riu–. Quan vivíem a Guadalajara criàvem una garsa que vam trobar molt petitona amb la intenció de deixar-la anar a les terrasses de Marbella. L’alimentàvem amb trossets de carn i l’ensinistràvem amb boletes de paper de plata. Com el gos per terra, la garsa venia amb nosaltres pel cel a les passejades per la muntanya. Però es va ofegar, la garsa. Es deia Fernanda". El surrealisme és consubstancial al Josele.

L’autor de Septiembre va néixer i va créixer a la colònia Juan Tornero, al barri de Puerta del Ángel, a Madrid. "Carrers sense asfaltar i sense semàfors –recorda–. Molta droga. Sobretot el que fèiem era quedar per posar-nos fins a dalt del que fos. No hi havia metro i semblava molt més allunyat del centre que ara. ¡Si en diuen el Brooklyn de Madrid!".

L’acord inicial d’A hard day’s night, que va sentir amb 7 o 8 anys en una emissió de la pel·lícula dels Beatles per televisió, el va deixar estabornit. "Llavors el meu pare tocava flamenc i una miqueta de clàssica –diu el Josele–. És a dir, vaig tenir la immensa sort que hi hagués una guitarra a casa".

Ens quedem amb ganes de saber més coses del pare del Josele després de la lectura de Desde el jergón. Una pinzellada el presenta com a pintor una mica bohemi i una altra com a cartògraf de l’Exèrcit. "Era un personatge –apunta el Josele–. Pintava sobretot abstracte i estava al dia dels corrents artístics. Tenia amics pintors que venien a casa, i fumaven uns porros i coses d’aquestes. D’altra banda era militar i treballava al Museu de l’Exèrcit. Tenia dues vides".

Però, sobretot, a efectes pràctics per al Josele, el seu pare era un lector. "Tenia molts llibres a casa –recorda–. Quan anava a casa dels meus amics, potser hi havia una enciclopèdia. Però jo amb 12 anys llegia Lovecraft o Llucià de Samòsata. El professor de literatura flipava. El que feia més era llegir".

Depressió i excessos

El Josele va tenir un diagnòstic de depressió "als 20 o 21 anys". No en va fer gaire cas. "Bé, prenia les pastilles que em deien", assenyala. I també botes d’alcohol i sacs d’amfetamines. "Si coincidia un dia fumut amb un bolo, malament. Però amb el temps aprens a portar aquesta motxilla".

"Des de petit, fill únic, no socialitzava –diu el Josele–. En l’adolescència, vaig començar a sentir-me part del món, o digue’n com vulguis, gràcies a l’alcohol. I això em va portar a un alcoholisme crònic". Després hi va haver cinc anys i escaig d’addicció a l’heroïna. "Va ser una cosa anecdòtica", diu. "La depressió i les addiccions són com allò de la gallina i l’ou. Penso que la depressió és el que hi ha al fons", apunta.

Notícies relacionades

Exportant a Europa la passió per escalar

Willie Colón i l’eco que ressona en Bad Bunny

El 2024, en la gira de Bestieza, de Los Enemigos, el Josele no va poder més. La va cancel·lar amb el suport de Fino Oyonarte (baix), Chema Animal Pérez (bateria) i el nouvingut David Krahe (guitarra). El compromís amb l’ofici de compositor va ser un motiu del pànic escènic del Josele. Estava component les cançons del pròxim disc de Los Enemigos. "Tenia el cap en unes cançons escrites des d’una obsessió malaltissa –assenyala el Josele–. Em va fer un pet el cap haver de sortir a tocar el repertori de sempre".

El nou disc de Los Enemigos ja està a punt, amb previsió de comercialització aquest any. "Tot va al gra –diu el Josele–. I per arribar-hi s’ha de sacsejar molt l’olivera". La teràpia i la medicació donen resultats, i el Josele està segur que han gravat un discàs.