Deixin de jugar amb la vivenda, sisplau

Tota corrupció és menyspreable, però la que ha destapat el diari Información al polígon Les Naus d’Alacant reuneix tots els ingredients per alimentar l’antipolítica. Una vegada més és el periodisme local, el que es fa a peu d’obra, que aixeca un altre gran escàndol de la democràcia espanyola. Una trama dirigida per la ja exregidor d’Urbanisme amb el suport de la ja exdirectora general de contractació pública en connexió amb l’arquitecte municipal i altres càrrecs de la Generalitat van adulterar l’adjudicació de vivendes de protecció oficial a favor d’elles mateixes , dels seus familiars i d’altres polítics. El cas és un bomba de rellotgeria perquè deixa en evidència que una part de la classe política no només no fa tot el que pot per pal·liar el dèficit de vivenda assequible que assola la classe mitjana sinó que, quan impulsa alguna de les poques promocions de vivenda protegida, els beneficiaris acaben sent els mateixos polítics i els seus familiars o amics. El frau es va executar a través d’una cooperativa, i no serà ni la primera ni l’última vegada. Recordem el que va passar als anys 90 del segle passat al caso PSV amb la implicació de la UGT. El problema no és l’instrument sinó, com expliquem al diari d’avui, la quantitat de buits legals que trobem en la legislació que regula la construcció, i sobretot l’adjudicació de les vivendes protegides per diversos i complexos mecanisme. I una vegada més, com va passar amb les mascaretes en pandèmia, ens trobem amb voltors carronyaires que, emparats en la política, miren de fer negoci de l’angoixa aliena. Información ha aixecat un cas que ha commocionat Alacant, ha generat un tsunami al País Valencià i hauria de reverberar en la política espanyola perquè no és un cas aïllat.

Notícies relacionades

El conflicte de Gaza acapara la clausura de la Berlinale

Carmen Consoli mostra el seu cant al Barnasants

Com va passar amb els preus regulats de lloguer a les zones tensionades, Catalunya sembla disposada a tornar a ser avantguarda de les polítiques de vivenda en l’espectre de l’esquerra. El preacord perquè els Comuns recolzin els pressupostos de Salvador Illa si arriben a presentar-se –ahir mateix Esquerra va tornar a refredar aquesta possibilitat–inclou una modificació legal per impedir el que anomenen la "compra especulativa de vivendes". Novament un concepte jurídicament indeterminat, com va passar amb el de "grans tenidors", que després serà un calvari d’interpretar per a propietaris, agents immobiliaris, advocats, notaris i tota mena de funcionaris públics. És d’enaltir que alguns partits, com els Comuns, hagin fet de la vivenda una de les seves principals banderes polítiques perquè és, efectivament, la principal preocupació dels ciutadans. Aquestes bones intencions es vehiculen a través d’instruments normatius que aconsegueixen els efectes contraris als esperats i no només perquè els malvats especuladors forcin el seu fracàs. Des del 1978, Espanya, Catalunya i Barcelona han sigut capaces de fer compatibles dos drets reconeguts a la Constitució: el de la vivenda i el de la propietat. L’espai polític dels Comuns ha gestionat aquest àrea a la Generalitat i a l’Ajuntament sense recórrer a ocurrències acadèmiques carregades d’ideologia que topen de cara amb un fet que obvien: la vivenda ha sigut des de la postguerra el principal actiu d’estalvi de les classes populars i de les classes mitjanes. Culpar aquests estalviadors de la crisi actual de la vivenda quan els fons només acumulen el 15% del mercat de lloguer, per exemple, no té molt sentit i, encara menys, condicionar als hereus l’ús de l’estalvi dels seus pares. És aviat per saber què passarà amb la iniciativa ja que pot quedar en res si Esquerra no torna a la negociació i inclourà matisos fins a encaixar-la a la Constitució.

La vivenda, la violència contra les dones i la fiscalitat són els principals camps de batalla de la polarització imperant. Com més apressants són els problemes, més s’esforcen els polítics a accentuar la identitat que els diferencia en lloc dels punts de connexió que tenen les seves propostes. I alguns representants socials i empresarials comencen a alçar la veu. Ho va fer, per exemple, dimecres Sacha Michaud, fundador de Glovo en una nova edició dels Diàlegs (Im)Possibles amb la vicepresidenta Yolanda Díaz. I en una línia similar el president de la Cambra de Comerç, Josep Santacreu, fa una crida en un article d’EL PERIODICO a forjar grans acords polítics que assegurin que la bona marxa de l’economia es transfereixi a tota la sociedad. Millors salaris i una fiscalitat més justa així com llei del sòl farien molt més pel problema que les ocurrències acadèmiques i redimirien els polítics de casos com el de Les Naus.