El cine ret homenatge a les víctimes del Balandrau: "Els he vist vius un altre cop"

Tono Folguera i Guille Cascante [productor i director del documental] tenien la sensació que en aquesta història hi havia alguna cosa més que encara s’havia d’explicar – assenyala Fernando Trullols, que després d’una llarga trajectòria com a ajudant de direcció i director de segona unitat, firma aquí el seu primer llargmetratge–. Em van demanar que li fes un cop d’ull a la idea i aquest cop d’ull es va convertir en una investigació de dos anys. Al costat de [la guionista] Danielle Schleif, vam entrevistar un munt de gent fins a convèncer-nos que la pel·lícula podia ser útil, que podíem aportar alguna cosa".

L’únic supervivent

Un dels moments més assenyalats de tot aquest procés de recollida d’informació va ser la primera conversa amb Josep Maria Vilà, l’únic supervivent, que tenia 27 anys quan aquell 30 de desembre va sortir a escalar el Balandrau amb esquís de muntanya en companyia de la seva nòvia (Mònica Gudayol) i de tres amics (Pep Artigas y los hermanos Oriol i Elena Fernández). Va ser rescatat després de dos dies i mig d’angoixa i patiment inimaginables. "Quan li expliquem el projecte, no va tenir dubtes, perquè ell tenia clar que cal mantenir el record dels seus companys –explica Trullols–. Ell sent que, d’alguna manera, ha viscut per ells. Té la seva feina, la seva família... No s’ha convertit en un guru de la supervivència, fent conferències pel món ni res d’això. El seu gran ensenyament és demostrar en el dia a dia que és possible viure amb el dolor i la pèrdua, perquè també això forma part de la vida".

Vilà, això sí, va demanar dues coses als responsables de ‘Balandrau, vent salvatge’: que no fessin que la gent li agafés por de la muntanya –"la muntanya és un personatge més de la pel·lícula, però això no va de bons i dolents", apunta Trullols– i que intentessin que el públic entengués pel que havien passat, que "ho visqués". Fàcil de dir però molt difícil de fer. Sobretot quan es tractava de recrear el que és ser dins d’un torb. "Vam invertir molt temps a intentar esbrinar com és un torb per dins, perquè no teníem referents visuals. Ni sabíem tampoc gaire bé com sonava, més enllà d’haver llegit que era com ser just al costat d’una turbina d’avió i que algú la posés a tota velocitat en un segon". L’esforç dels equips tècnics va valer la pena, perquè en les escenes de la torb, rodades en bona part en un plató, el resultat, tant a nivell visual com sonor, és aclaparadora.

Notícies relacionades

Les ‘start-ups’ de salut catalanes baten el seu rècord de finançament

Amor liceista amb Sierra i Tézier

A la versemblança d’aquestes seqüències és igualment important la feina i el sacrifici dels actors, encapçalats per un Álvaro Cervantes que està esplèndid en el paper de Josep Maria i Bruna Cusí, que interpreta la Mònica. "Volia que els actors experimentessin d’alguna manera tota aquesta duresa del torb –relata el director–. A més, les escenes d’acció funcionen molt millor quan no es veuen els dobles. A ells els va servir molt, crec, perquè després dels dos o tres minuts que durava cada presa, amb aquell infern que es desencadenava, jo els mirava i els deia: ‘Nois, heu d’entendre que això que ha durat dos minuts i que és insuportable, aquesta gent ho va patir durant 12 hores. I a 40 sota zero". No és estrany, doncs, que Trullols s’emocioni a l’explicar que quan Josep Maria Vilà va poder veure per fi la pel·lícula acabada, la seva primera reacció a l’acabar la projecció va ser aixecar-se, buscar el director amb la mirada i dir-li: "El torb va ser així". I a continuació li va donar les gràcies per haver tornat a la vida als seus companys. "Em va dir: ‘Els he vist vius una altra vegada’. Aquest és el miracle del cine".

Com passa a les millors pel·lícules de catàstrofes dels 70, de les quals Trullols es confessa admirador, a ‘Balandrau, vent salvatge’ l’important no és tant el desastre natural com la peripècia humana. "Aquesta pel·lícula parla sobre unes persones a qui els passa una cosa terrible i parla també d’altres persones que surten a buscar-les –comenta el director, que destaca la figura del bomber voluntari Siscu Carola, mort el 2024 i interpretat al film per Marc Martínez amb encomiable humanitat–. En circumstàncies d’extrema dificultat, la reacció de tots ells va ser ajudar-se els uns als altres, amb amor i generositat. És una lliçó que jo ja portaré sempre al cor".