Aplaudida tornada liceista de ‘La Gioconda’
Un moment de ‘La Gioconda’, ahir a la nit al Gran Teatre del Liceu. /
Va tornar al Liceu La Gioconda de Ponchielli, una òpera molt present en el repertori del Gran Teatre que exigeix veus extraordinàries per portar-la a terme i que aquesta vegada ha tornat a encertar, sobretot per un duo protagonista. La soprano madrilenya Saioa Hernández, encapçalant amb propietat el primer repartiment després de la seva consagració internacional, va demostrar, més enllà del seu prodigiós moment vocal, una maduresa interpretativa d’alt nivell, amb una veu de bonic timbre, ben controlada, matisada i contrastada, propietària d’un fraseig propi de les més grans: fins i tot els seus pianos han pres cert cos i presència, mostrant una Gioconda completa i fascinant que va ser aclamada pel públic.
Ella perd l’oremus, i amb raó, pel príncep Enzo Grimaldo del tenor nord-americà Michael Fabiano, un cantant de fraseig elegant i de veu lluminosa, carnosa i vellutada, capaç de dominar la tessitura del paper; va sumar a tot això un excel·lent desenvolupament dramàtic en el seu debut en el personatge; només en l’ària va mostrar certa incomoditat puntual.
En l’altre vèrtex, Ksenia Dudnikova es va encarregar de donar vida a una convincent Laura Adorno, la rival de Gioconda darrere de l’amor d’Enzo; ho va fer amb els mitjans adequats, prou projecció, bellesa de timbre i una desimbolta actitud escènica.
Va encarnar el seu marit, l’Alvise Badoero, un correcte John Relyea. La Cieca de la ja llegendària Violeta Urmana va conquistar malgrat una vocalitat castigada en el passatge al greu, sense l’esmalt de la zona mitjana, mentre que el cruel Barnaba va estar delineat per un Gabriele Viviani amo sens dubte del paper en les seves múltiples arestes, però sense els greus extrems necessaris.
La posada en escena de Romain Gilbert va ajudar els intèrprets a crear els seus personatges gràcies a una proposta fidel al llibret, gens simbolista (tret del mim, arlequí / Isepo) i que permetia seguir amb claredat la trama, comptant amb l’atractiu d’una Venècia reconeixible en l’escenografia d’Etienne Pluss i en el descriptiu vestuari de Christian Lacroix, tot molt ben pintat amb la il·luminació de Valerio Tiberi, fonamental també en la coreografia de Vincent Chaillet.
El Cor del Gran Teatre del Liceu, avalat pel Cor Infantil de l’Orfeó Català, va exhibir múscul amb un acompliment impecable tot i que no sempre ben concertat des del podi. La Simfònica liceista es va mostrar en esplèndida forma a càrrec de l’experimentat Daniel Oren; gran coneixedor del repertori, que va equilibrar l’onatge tempestuós de la violència de la partitura amb els moments d’íntim lirisme, arrodonint un gran treball dramàtic i musical.
