El món, en l’era morentiana

Fa 20 anys que Estrella Morente va homenatjar algunes de les seves intèrprets femenines de capçalera a l’àlbum Mujeres i ara agafa el relleu d’aquell treball amb una altra selecció de veus fonamentals. "Grans dones que m’han inspirat i que han deixat una empremta històrica en la música i en l’art, i que han sigut figures lluitadores, que han reivindicat drets", explica la cantant de Granada a propòsit del seu nou espectacle, De Estrella a estrellas, que presenta avui al Liceu (festival Guitar BCN) i que donarà forma al seu nou disc.

Un treball que representa al seu torn un acostament al jazz i que, segons explica la més gran dels germans Morente, va sorgir de posar-se mans a l’obra, al local d’assaig, amb els integrants del musical OCO Show, ideat per Pino Sagliocco, del qual ha format part durant tres anys. Al capdavant, el saxofonista Tim Ries, que va ser titular a les gires dels Rolling Stones (entre el 2005 i el 2014), i dos col·laboradors més d’aquest grup, els cantants Bernard Fowler i Chanel Haynes. "Vam començar a fer jam sessions, al marge de les actuacions", explica Estrella Morente. "De sobte, a mi se m’acudia fer entrar la tornada de Summertime, d’Ella Fitzgerald, o Se nos rompió el amor, de Rocío Jurado. Aquí ens vam adonar que hi havia un camí i que anava agafant forma un repertori per a un disc", afirma.

Cançons que sobreviuen

Ella Fitzgerald, Rocío Jurado, Nina Simone, Mina, Chavela Vargas, Rocío Dúrcal... El faristol és una ofrena als repertoris d’aquestes intèrprets universals, amb un leitmotiv que Morente situa en "la mateixa vida, en què totes aquestes cançons han fet història i parlen de les arrels de l’ànima, de la terra". Es podria percebre un altre missatge, el de la durabilitat de certes cançons, ara que tot sembla accelerar-se i comprimir-se i que el hit del moment reemplaça el de fa 10 minuts. "Sí, ara el que impera són els 20 segons del TikTok, la història d’Instagram... A mi tot això em resulta efímer, no m’alimenta".

Ella vol deixar clar que aquest no serà "un disc egòlatra", remarca. "Poso èmfasi en això perquè el títol podria confondre. Jo, d’estrella, només en tinc el nom. Aquí soc Estrella, com a dona, la que canta a les estrelles de veritat". I ho fa, afegeix, donant molt joc als músics. "Alguns temes duren 6 o 8 minuts, perquè no pots retallar els moments d’improvisació. Això és per prendre una copa de vi i posar el disc. No ho he fet per a la meva pròpia veu, mirant només per a mi mateixa".

Notícies relacionades

Charli XCX diu al món que no li agrada la fama

‘L’illa del tresor’, el ‘Quixot’ dels llibres d’aventures

El diàleg amb el jazz no és més que una manera d’expressar la seva posició en la música, que no veu clavada en un únic lloc. "La meva actitud és, des del flamenc, tafanejar, bussejar i bastir ponts", apunta. En això, el referent patern imprimeix caràcter. "El meu objectiu és assemblar-me algun dia a Enrique Morente. Si no hagués sigut el meu pare, també seria el meu mirall", assegura. "Tenia una gran profunditat: era lorquià i universal, a casa ens feia escoltar Edita Gruberová, es va acostar al sefardita i a l’àrab i va cantar amb un grup de rock radical com Sonic Youth", comenta.

Estrella Morente veu l’estela del seu pare projectada en l’actual espectre de fusions, en què el flamenc s’encreua amb altres llenguatges, de manera que deixa enrere debats bizantins sobre la puresa dels gèneres. Rocío Márquez, María José Llergo, la mateixa Rosalía (amb la qual va col·laborar en una cançó de Lux). "Vivim en l’era morentiana i penso que avui dia no hi ha ningú que no estigui tocat per ell en algun moment, que no s’hi vegi influït, fins i tot sense saber-ho. Els seus treballs són candents, i també el seu entusiasme pel risc. Deia que sense risc no hi ha emoció".