Ramon Mirabet llança un disc de «jazz visceral, de taverna, per cantar des de les entranyes», acompanyat per un supergrup

L’àlbum va firmat per Ramon Mirabet All Star Jazz Project, i això d’‘all star’ no sembla exagerat ni irònic: allà hi ha Jordi Rossy (bateria), Periquito Sambeat (saxo), Masa Kamaguchi (contrabaix) i Albert Sanz (piano). Un combo que va aconseguir reunir estirant el fil de la memòria i de la intermediació de Rossy, a qui va decidir trucar «a porta freda», confiant que guardaria bons records del seu pare. Així va ser. «Li vaig dir: ‘vull fer un disc de jazz i vull que el bateria siguis tu’. Sabent que és un músic que toca amb els grans, com Joshua Redman. No havíem parlat encara de qüestions econòmiques, però em va respondre sense titubejos: ‘Ho farem’», explica Mirabet. «Així que, sense haver-ho pretès, perquè la meva inquietud era més emocional que una altra cosa, m’he envoltat de mestres».

Sense virtuosismes

‘Songs I heard’ s’obre amb ‘Three coins in the fountain’, que transita des de l’intimisme al swing i evoca l’adaptació de Frank Sinatra el 1954. ‘I get along without you very well’, de Hoagy Carmichael, s’escora cap al cool jazz pautat al seu dia per Chet Baker, i el ritme es desboca després amb la peça més coneguda, ‘The lady is a tramp’. «No és el disc d’un cantant pop que vol fer de ‘crooner’. No hi ha arranjaments pactats. Volia un jazz visceral, de taverna, propi de músics amb una vida desordenada i patida, per cantar des de les entranyes. Tampoc és un àlbum de virtuosismes. Els solos són curts. Ells podrien tocar el que volguessin, però tenen aquesta humilitat», explica Ramon Mirabet. S’ha de consignar el vibrant assalt a ‘Grace’, de Jeff Buckley, tema llançat aquest dimarts com a senzill. «M’inspiro en aquests discos de Brad Mehldau que, de sobte, et fa una versió de Radiohead. És la cançó més difícil que he cantat en la meva vida. Vaig voler cantar-la en el mateix to que ell i em va costar molt. Crec que fins i tot em vaig fastiguejar una mica la veu».

Les cançons conserven plenament els seus contorns, mentre Mirabet sent que ha eixamplat horitzons com a intèrpret de la mà d’aquests titans de la música improvisada. «Amb el pop, de vegades et sents una mica segrestat per la melodia, i el jazz em dona llibertat», diu. I tot i que el títol de l’àlbum apunti a les composicions, les veus a través dels quals les va descobrir són importants. «En alguns moments em vaig adonar que havia atacat una frase com Sinatra, o Billie Holiday, perquè inconscientment t’aferres a una cosa que sents que és casa teva».

Desencant amb la indústria

Notícies relacionades

Hunch, l’agència de models de més de 40 anys que trenca motlles

La Villarroel bat el rècord amb 15.000 entrades anticipades per a ‘Els fills’

Gravat en directe a l’estudi, amb la coproducció i arranjaments de Joel Condal, ‘Songs I heard’ posa Mirabet en un lloc diferent de l’escena musical. «He fet el disc que em venia de gust, sabent que el jazz té el públic que té. M’és igual. He arribat a un punt de desencant sobre com funciona la indústria: els festivals, les xifres d’escolta de les plataformes… Això ja no m’interessa. El que vull és arribar a tenir 50, 60 anys i continuar fent música», cavil·la el músic de Sant Feliu de Llobregat (i establert a Sitges), que aquest any en complirà 42. «Fa temps que no toco en la majoria de festivals. Abans sentia que formava part d’alguna cosa, i ara hi ha una nova fornada de música catalana, que és molt bona, i noto que per a alguns és massa ‘indie’ i per a d’altres, molt ‘mainstream’».

Ara, «el repte» és la gira, amb una data confirmada: el 28 de novembre al Palau de la Música, dins del Festival de Jazz de Barcelona (amb Doug Weiss al contrabaix). «M’agradaria que això no es quedés aquí, en una història personal, sinó que vagi una mica més enllà».