Nova aposta per ‘Sirat’
Els Gaudí no han ofert sorpreses dignes d’esment, el que d’una banda potser resta emoció a l’entrega de premis cinematogràfics, mentre que de l’altra ratifica que anualment hi ha dos, tres o quatre pel·lícules que estan uns esglaons per sobre de les altres, i les favorites, generalment, sempre cobreixen les expectatives. Frontera com a millor pel·lícula en llengua catalana, Sirat en l’apartat de millor film en llengua no catalana i Tardes de soledad en la categoria de millor documental apareixien a gairebé totes les travesses. Pot ser que l’únic dubte sostenible estigués entre Sirat y Romería però els Gaudí s’han inclinat per l’aventura tràngol al desert d’Oliver Laxe, una cosa que té tota la pinta que passarà en els Goya, i així fins a la lluita final per l’Oscar en un dels anys més competits –aquest si– quant a la millor pel·lícula estrangera per als votants nord-americans.
També semblava clar que Mario Casas estava una mica per sobre de la resta dels actors i la seva interpretació en Molt lluny, en la que dona vida al seguidor de l’Espanyol que decideix quedar-se en una ciutat neerlandesa després d’assistir a un partit europeu del seu equip, li ha valgut un merescut Gaudí. Casas està en aquest punt en què hi ha hagut actors com Jim Carrey o Steve Carell, molt identificats amb un tipus de cine i amb el desig de desprendre’s d’aquesta etiqueta.
Notícies relacionadesÁngela Cervantes per La fúria partia amb cert avantatge, i el premi al millor actor secundari per al seu germà Álvaro per Sorda certifica que ha sigut l’any dels Cervantes. Inqüestionable em sembla el Gaudí de muntatge per a Tardes de soledad, ja que el documental taurí d’Albert Serra és una d’aquestes pel·lícules rodades amb paciència infinita, però que es fan realment a la taula d’edició. Esperem que el premi a les tres sonidistes de Sirat (Amanda Villavieja, Laia Casanovas i Yasmina Praderas) sigui un bon auguri perquè repeteixin guardó d’aquí a unes setmanes en la cerimònia dels Oscars. El film de Laxe s’ha emportat el gruix d’estatuetes mal anomenades tècniques (so, música, efectes visuals, maquillatge i perruqueria, direcció artística, disseny de producció i, sobretot, l’excepcional fotografia de Mauro Herce) pel seu impecable aparell audiovisual.
L’únic premi que segons el meu parer era difícil d’encertar era el d’intèrpret revelació, perquè les quatre candidates tenen una força i un magnetisme especial. La balança s’ha inclinat per Llúcia Garcia, potser perquè a diferència de les revelacions de Los Tortuga i els dos germans de Estrany riu, té una comesa més difícil a l’encarnar en el mateix film dos caràcters oposats. Les dues úniques sorpreses (alguna hi havia d’haver): que Estrany riu se n’hagi anat sense cap estatueta i que la millor direcció recaigués en Sorda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
