Beck es vesteix de Sant Valentí
El músic californià reuneix en el miniàlbum ‘Everybody’s gotta learn sometime’ un conjunt de rareses i versions amb el sentiment amorós com a leitmotiv
Més de sis anys després del seu últim àlbum Hyperspace (2019), ¿un miniàlbum de versions i rareses? Ni tan sols són novetats: de les vuit cançons, sis són ja conegudes (per als fans hardcore, almenys: procedeixen de bandes sonores llunyanes, discos de tribut i altres fonts), i només dues corresponen a noves preses de covers prèviament consignades. Però, tot i que el moviment pugui desconcertar, i faci gust de poc després de tot aquest temps, Everybody’s gotta learn sometime sorprèn per la seva cohesió sònica i anímica, i et captura i t’embolcalla entre els seus plecs íntims i la seva atmosfera vaporosa.
Tot resulta una mica estrany, certament. Beck llança aquest disc amb la vista posada a Sant Valentí i el cançoner aporta una rèplica sòbria al kitsch atribuïble a aquesta data. Ell apareix a la portada amb americana blanca i lluint una dàlia a la solapa, flor que es relaciona poèticament amb la bellesa interior i el compromís durador. Una idea de serenitat amb què Beck sembla parlar-nos de l’amor des de la maduresa, amb més lliçons de vida que focs d’artifici. La qual cosa és atribuïble a tot aquest repertori des de la seva tènue arrencada amb la cançó que dona títol al treball, una peça del grup britànic The Korgis, del 1980, que pot dispensar una lectura sentimental però també filosòfica, sobre el canvi com a motor existencial. La versió procedeix de la banda sonora del film Oblida’t de mi (2004), de Michael Gondry.
Peces soltes amb unitat
Beck la canta amb pulcritud i proximitat, potenciant la sensació d’intimitat. És així en tot el disc, que sembla haver sigut gravat en un mateix moment, quan no va ser el cas. Del món audiovisual procedeixen també l’adaptació de Can’t help falling in love (de la sèrie El hombre en el castillo, 2019) i una commovedora composició pròpia, Ramona (concebuda per a Scott Pilgrim contra el mundo, 2010). Beck Hansen, en una versió cotonosa, embolicat en un frondós arranjament de corda.
A I only have eyes for you, creació del 1934 (de Warren & Dubin) que va gravar per a una instal·lació de l’artista Doug Aitken, conserva un eco una mica fantasmal del doo-wop que li van imprimir The Flamingos el 1959. Casa amb la tonada udoladora de Michelangelo Antonioni, composta per al 70è aniversari de Caetano Veloso.
Hi ha també un Love, de John Lennon, molt fidel a l’ambient una mica claustrofòbic de l’original, i completen el disc dos registres inèdits, revisions de peces incloses en dos tribute albums, dedicats a Hank Williams (la despullada Your cheatin’ heart) i Daniel Johnston: un True love will find you in the end una mica més refinat que el del seu autor, portador del mateix halo d’innocència. Final feliç, amb esperança, per a aquest àlbum conceptual armat de substanciosos retalls, a l’espera que Beck es digni a crear un àlbum de cançons fresques.
