Rosa Rodríguez: "Entenc que molta gent veiés en Manu una mica per sobre meu"

¿S’imaginava que podia arribar a guanyar?

T’ho imagines, ho somies, ho desitges i lluites per això, però, si et soc sincera, no. Encara ho estic intentant assimilar.

Molta gent veia també Manu amb grans possibilitats per poder aconseguir el pot: feia molt de temps que participava en el programa i tenia més duels guanyats. ¿Creu que la seva victòria pot haver sorprès?

Sí, potser. Ell tenia aquesta experiència afegida: tots dos érem nous, però ell tenia uns 130 programes més, uns sis mesos, perquè va entrar abans que jo. Això li donava una lleugera experiència respecte a mi. Jo vaig entrar molt novella, molt verda, i sobretot al principi el duel es decantava clarament cap a ell. Va tenir moltes victòries i això va poder fer la impressió que era més fort. Crec que els últims mesos la balança s’havia equilibrat molt i érem frec a frec. De fet, el més habitual era gairebé una victòria seva, una de meva i un empat, i la rotació anava així. Però entenc que molta gent el veiés una mica per damunt, i jo mateixa durant el concurs, en certs moments, era conscient que havia de treballar molt per arribar al seu nivell. Però al final, quan ja tens una base de coneixement, el rosco depèn molt que et toquin just aquestes 25 paraules que saps. A partir d’un cert nivell, hi entra en joc més la sort.

Tot i així s’ha de tenir un gran nivell, perquè algunes paraules són molt complicades. ¿Com es preparava? ¿Seguia una rutina gaire exigent?

Ha anat canviant al llarg del temps. T’has d’adaptar per poder mantenir el ritme i perquè la vida va passant: feina, família, salut... He tingut temporades de dedicar-hi fins a 12 hores al dia, llevar-me molt aviat i estar tot el temps enganxada al mòbil o a l’ordinador. Altres èpoques de tres o quatre hores. Cap al final ja era una mica menys, perquè el cap no aguanta aquest ritme i perquè ja tens una base molt més àmplia. Llavors aprens i memoritzes més ràpid. Hi ha hagut etapes de 12 hores, d’altres de 6, de 8, de 3, i també dies de res. Però sí: requereix moltíssim temps.

¿Ja ha pensat a què dedicarà aquest dineral?

La veritat és que no del tot, perquè són molts diners. Però sí que tinc dues il·lusions clares. Una de les raons principals per les quals vaig decidir presentar-me era la meva caseta, poder tenir un habitatge propi, cosa que fins ara veia força complicada. I una altra, ajudar la família, sobretot els pares, que sempre ho van sacrificar tot per nosaltres. Ara que estan en edat de jubilació, m’agradaria que en poguessin gaudir al màxim i poder tornar-los, almenys en part, tot el que van fer per mi i pels meus germans.

¿Què li sembla que Hisenda s’emporti un pessic del premi? Com que és una quantitat tan alta, són molts diners.

És una quantitat molt alta, però ho dic amb tota honestedat: soc qui soc i he arribat fins aquí gràcies a l’àmbit públic, a l’educació pública i a la sanitat pública. En el meu cas, a més, l’últim any he hagut de recórrer a la sanitat més que no hauria volgut. Són serveis meravellosos que hi ha a Espanya i que a molts països no tenen. Soc una ferma creient dels impostos. Evidentment, m’agradaria que em quedessin 2,7 milions, però crec que tots hi hem de contribuir. Així que el que vagi a l’àmbit públic ja està ben donat.

¿Però està bé de salut ara? Ha comentat que ha hagut de recórrer a la sanitat últimament.

Sí, sí, per sort estic bé. Precisament gràcies al servei tan ràpid que vaig rebre.

Notícies relacionades

‘Pasapalabra’ catapulta l’audiència diària d’Antena 3

Mette-Marit i Eva Sannum: dues plebees, dos destins

¿Per què creu que en la història de Pasapalabra han guanyat més homes que dones? ¿És casualitat o hi ha cap motiu?

Crec que, com en gairebé tot, segurament les causes són múltiples i no és fàcil d’analitzar. Si et fixes en altres concursos de televisió, està més equilibrat. A Saber y ganar, per exemple, hi ha hagut grans concursants dones. Pasapalabra té la particularitat que requereix moltíssim de temps de preparació durant anys. I crec que les dones, en general, tenim menys temps perquè solem assumir més càrregues d’un altre tipus. A més, és una il·lusió gairebé irreal, gairebé una entelèquia. Potser els homes, per educació o per qüestions culturals, són més propensos a mantenir aquesta mena de somnis durant anys, mentre que les dones solem ser més pragmàtiques.