Pros i contres de les 18 cançons

Es veia a venir. La proposta de Melody sonava passada. No era competitiva i, a l’hora de la veritat, es va ensorrar. Aquesta diva es va enfonsar a Europa. Per més voltes que li va donar, no va aconseguir mai convertir-la en una opció guanyadora. Ara bé, va insuflar aire a un Benidorm Fest que, després de Chanel, Blanca Paloma i Nebulossa, demanava a crits un fenomen fan. Queden set dies per a la final i, a RTVE, després de baixar d’Eurovisió per la presència d’Israel, estan lligant els últims caps.

Divuit artistes es juguen la Sireneta d’Or i tres premis: 150.000 euros i la gravació d’un single a Miami i un altre a Estocolm. A cegues, aquests són els pros i contres de cada candidatura.

‘T amaré’, de Tony Grox i Lucycalys.

És la cançó que, com va passar amb Zorra, de Nebulossa, transcendirà el Benidorm Fest. Resulta tan clara en les intencions que, malgrat sonar massa universal, enganxa de seguida. La seva ànima flamenca la diferencia de la resta de propostes urbanes.

‘Bailándote’, de Dani J.

El gran problema de Bailándote són les expectatives que promet però que no compleix. La podria haver compost un Romeo Santos ressacós després de lustres sense treure un àlbum mínimament rellevant. Passarà sense pena ni glòria, si hem de ser honestos.

‘Rákata’, de Dora i Marlon Collins.

Rákata és tan eclèctica que costa imaginar-la en directe. Si bé Dora i Marlon irradiaran carisma durant l’actuació, falta veure cap a on la portaran. En una primera escolta, es fa dura. Massa. És de nínxol. I, potser, per això, no serà ideal per a la majoria.

‘Bomba de amor’, de Luna Ki.

Si Luna Ki aconsegueix aixecar Bomba de amor en directe, ho tindrà fet. Potser no té la millor veu d’aquesta fornada, però en canvi la seva presència és devastadora. Enganxa. ¿Una debilitat? L’autotune no està permès.

‘Dopamina’, d’Atyat.

De tall internacional, Dopamina alterna amb gust girs arabescos i electrònics que la col·loquen a l’avantguarda d’aquesta generació. Una fórmula que, si bé ja no sorprèn, tampoc no defrauda.

‘Turista’, d’Asha.

L’aire mediterrani que respira Turista la fa altament addictiva. Les guitarres banyades de sol i les melodies elegants l’allunyen del tot dels gèneres que coronen avui les llistes. El dubte és saber si aquesta personalitat tan marcada serà suficient per atraure vots.

‘Velita’, de Greg Taro.

N’hi ha prou amb una tornada per entrar en Velita. És el típic tema ensucrat que funciona a Cadena Dial i que, ben executat, té recorregut. De tota manera, corre el perill de passar desapercebut. Bona, sí; competitiva, no gaire.

‘LOS OJOS no mIENTEN’, de Kenneth.

De batec urbà i vena rabiosa, Los ojos no mienten és filla del seu temps: actitud, so i discurs. A Kenneth només li falta ajustar el tir perquè sigui efectiva. Seria un just guanyador.

‘¿QuÉ VAS A HACER?’, d’Izan Lunas.

És tan comercial que no deixa empremta. I, és clar, quan només tens tres minuts per convèncer, l’efecte és mínim. Una llàstima. L’Izan arriba al certamen en el 50è aniversari de la victòria de Dyango a l’antic Festival de Benidorm. El seu avi va competir amb Si yo fuera él, amb la qual va ser doblement premiat. Era una altra època. I una altra cançó.

‘LAs damAs Y el VAGABUNDO’, de Julia Medina i María León.

Un pop de radiofórmula que, si bé està molt recarregat, desgreixa aquesta mena de concursos. És una opció divertida i, a estones, interessant. Un crit de despit amb bones intencions, però que no és gens efectiu. No guanyarà pas.

‘Mataora’, de Rosalinda Galán.

Amb una escenografia d’altura, Rosalinda la farà grossa. És disruptiva. Hi ha una cosa tan visceral en aquesta copla electrònica que hipnotitza. Una producció exquisida. No deixa indiferent. I no: no és Blanca Paloma 2.0.

‘Tócame’, de mayo.

La seva gran carta és que sona a 2026. Tócame penetra una addictiva tornada que no exigeix traducció. L’amor tòxic a què canta és global. Coqueteja amb la sensualitat. I té una estètica pròpia. És, potser, el pack més complet fins ara.

‘MI MITAD’, de Mikel Herzog Jr.

El seu pare va integrar La Década Prodigiosa. I la seva mare va ser corista d’Isabel Pantoja. Una herència que ha arrelat en el Mikel. Després de debutar al teatre i la televisió, ha presentat el seu primer tema. Li falta personalitat, però. Gairebé no ha tingut temps de trobar la seva veu en la indústria. Ja hi serà a temps.

‘El amor te da miedo’, de Kitai.

A Kenya i els seus els passarà el mateix que a Kuve el 2025: la candidatura petarà tan bon punt pugin a l’escenari. Hi ha grups que guanyen punts en directe i Kitai n’és un. Desborden energia pels quatre costats. I saben canalitzar-la per muntar un xou enlluernador. Se’n parlarà.

‘No volveré a llorar’, de Ku Minerva.

A Ku Minerva li passa com a Melody: van ser grans noms de la indústria fa dècades i, ara, malgrat el boom nostàlgic, no acaben d’encaixar. Una proposta desfasada.

‘Despierto amándote’, de Miranda! i Bailamamá.

Que Miranda! sigui al Benidorm Fest és una bogeria. Consagrats a Llatinoamèrica, han decidit conquerir Espanya amb electropop. El punt murri que aporta Bailamamá li escau molt. Està arrasant en reproduccions.

‘TÚ no me quieres’, de The Quinquis.

Marcos, Maxi i Reyes actualitzen el so quinqui dels 70 amb una dosi justa d’electrònica: un Frankenstein interessant. Avesats a la carretera, poden presumir de fer el que volen i quan volen.

Notícies relacionades

‘Romería’, ‘Sirat’ i ‘Sorda’ surten com a favorites en la carrera dels premis Gaudí 2026

Els Gaudí compleixen 18 anys: «Sabíem que el cine català era el 50% de la indústria espanyola, però no ens sentíem protagonistes»

‘Sobran gilipollas’, de Funambulista.

Que bé que entre els escollits hi hagi noms com Funambulista. És un dels lletristes més agosarats del panorama actual. El tema és marca de la casa. No sorprendrà, però té l’espurna que l’ha fet brillar durant 16 anys.