El còmic del cine del ‘destape’
A diferència d’Alfredo Landa o José Luis López Vázquez, actors emblemàtics de la comèdia tosca del franquisme als anys 60, Fernando Esteso, mort ahir als 80 anys a l’hospital La Fe de València, on va ser ingressat fa dos dies a causa d’una insuficiència respiratòria, no va aconseguir encarrilar la seva posterior trajectòria com a actor i còmic més seriós. Fins i tot el seu company d’aventures humorístiques, Andrés Pajares, amb qui va protagonitzar films representatius d’aquella mateixa tendència ja a la Transició democràtica i l’era del destape, com Los energéticos, Los bingueros, Yo hice a Roque III, Los liantes, Los chulos, Todos al suelo i La Lola nos lleva al huerto, va tenir el seu moment de reinserció en un cine ben diferent quan va intervenir en la berlanguiana Moros y cristianos i, sobretot, al protagonitzar el film de Carlos Saura ¡Ay, Carmela!, un títol que va redefinir la seva trajectòria de la mateixa manera que El puente i Mi querida señorita ho van fer en les de Landa i López Vázquez, respectivament.
No hi ha cap pel·lícula semblant en la carrera d’Esteso, tot i que intents n’hi va haver per demostrar la seva vàlua més enllà d’aquesta tendència rància i superada pel temps, els canvis polítics i l’entrada de la societat espanyola en la modernitat. Avui es pot analitzar aquell estil de comèdia partint de qüestions sociològiques, i sens dubte dona molt de joc, però cinematogràficament eren productes ínfims en un moment, això sí, en què la indústria cinematogràfica espanyola necessitava combinar el cine d’autors més personals amb aquestes propostes barates i directes que mantenien l’equilibri econòmic del cine del país. En aquest sentit, cap però a la filmografia d’Esteso: va fer el que part del públic demanava en uns temps difícils, tot i que el resultat fos en tots els sentits bastant mediocre. Mariano Ozores, personatge crucial de la comèdia espanyola basada en mil estereotips sobre la dona, el turisme, el sexe, la política o el masclisme, va ser el director de la majoria d’aquests títols.
En Agitese antes de usarla (1983), un altre dels films d’Esteso-Pajares-Ozores, la trama girava entorn dels paradisos fiscals, l’evasió d’impostos i la fama. Pel broc gros, per descomptat. Demanar-li una mica de subtilesa a aquestes produccions és una tasca absurda.
En la cinta més cèlebre del tercet –quartet si hi afegim un altre Ozores, l’Antonio, com a actor–, Los bingueros (1979), es va aprofitar el furor que en aquells temps causaven els bingos. A Los energéticos, del mateix any, el tema gira entorn de les centrals nuclears, amb Pajares i Esteso com dos rudimentaris camperols enfrontats a l’OCEP i la CIA: reedició de les pel·lícules de Paco Martínez Soria com a ignorant davant el món modern. Yo hice a Roque III (1980) es va aprofitar, no cal dir-ho, de l’èxit del Rocky Balboa de Stallone.
Associació des de 1979
L’associació amb Pajares va començar el 1979. Esteso havia intervingut abans en quatre o cinc llargmetratges, entre els quals Virilidad a la española (1975), i en clau musical s’havia fet cèlebre amb el tema La Ramona, que formava part del seu repertori humorístic per teatres i espais televisius; un tema que el va perseguir durant gairebé tota la seva carrera. Queremos un hijo tuyo i ¡Qué tía, la CIA! van ser algunes de les seves fites en cine. Va tenir un paper de rigor en la quarta i la cinquena entrega de Torrente, i una inesperada aparició en un film completament allunyat del seu estil, Incerta glòria, d’Agustí Villaronga, amb qui va repetir a Loli tormenta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
