Música que uneix i invoca la innocència

André Rieu és aquest músic que causa irritació entre els connaisseurs de la música clàssica i que fa feliç la resta de la humanitat, o gairebé. És un debat sense remei, que aquest violinista, director d’orquestra –batejada com a Johann Strauss– i ufanós entertainer neerlandès sobrevola graciosament en uns concerts que són una barreja de gran bouffe, pàgines cèlebres a l’estil Franck Pourcel i ofrena de tons pastel l’harmonia universal, com el que va oferir ahir a la nit al Sant Jordi, ple una vegada més.

Situar-lo a la lliga clàssica és imprecís. Rieu entén la música per sobre dels nínxols d’estil: es tracta d’"unir les persones", va deixar clar, i allà entren tant les triomfants marxes de benvinguda (Entry of the gladiators) i els extractes operístics com cites a bandes sonores i musicals, valsos canònics, números pop i, en el tram final, una mica de desvari llatí.

En un escenari amb cortinatges vermells i la seixantena de músics situats en semicercle (d’etiqueta ells, amb vestits de conte de fades elles), es van manifestar la pompa i el dolç lirisme, un sentiment excitat a consciència i una mica de paròdia dels rigors acadèmics, aquest fons antielitista. Certa mofa amable: ganyotes, reverències, gags. Rieu sent el pols del públic, l’integra en el show i renyeix simpàticament la parella (avergonyida) perquè arriba tard.

Notícies relacionades

Adeu a la ‘mare’ del trapella Culkin

Mor Alma María Vaesken, cantant del grup Los 3 Sudamericanos

Al llarg de tres hores (pausa inclosa) i 36 peces, va dispensar tot un recorregut emocional amb hàbils canvis de ritme. Va flotar una innocència, on invocar "els somnis que es fan realitat" no era una cursileria i va donar peu a un The impossible dream bombat pels tres tenors, als que després es van unir d’altres tantes sopranos en L’himne a l’alegria. I la neu abocada va anunciar el camí als valsos, i en El Danubi blau, el públic es va aixecar a ballar en parella. I la Marxa Radetzky, que un dia va marcar el camí de Rieu, va precipitar el ritu dels palmells. El galimaties, en el desenllaç: Sweet Caroline, Delilah i la Macarena, amb Los del Río, en escena i el seu tràngol rumba-house sacsejant el Sant Jordi.

A les gires de Rieu no hi ha un concepte o eslògan que distingeixi un de l’anterior. No importa, viuen en una dinàmica pròpia i flotant, en un riu de comunicació que es transforma una mica cada vegada, traient de cada assistent els seus impulsos més purs, la seva bonhomia. Podrà introduir banalitat i kitsch, però fer que el públic surti del local amb un somriure d’orella a orella en aquests temps no sembla que sigui un pecat mortal.