"No fem la traveta a ningú"
Hijos de la Ruina, supergrup compost per Natos y Waor i el seu bon amic Recycled J, arriba puntual al seu nou disc junts, el quart. Es tracta d’un ritual que repeteixen cada quatre anys, que els acaba de col·locar a dalt de tot de les llistes i que els traurà de gira per Espanya a partir de finals de febrer.
Fa gairebé 15 anys que Hijos de la Ruina, l’ara supergrup format per Natos y Waor i Recycled J, van oferir el seu primer concert sota aquest nom a Silikona, la sala de Moratalaz (Madrid) on aquest diari és amb ells un gèlid matí de gener. Llavors eren només tres col·legues que feien rap i que s’havien conegut participant en batalles de galls, aquella espècie de competicions musicals de carrer en les quals xavals es desafien a base d’improvisar barras (versos) i treure el seu millor flow. El seu circuit fins aleshores havia sigut el compost per centres socials, cases okupes i "alguna saleta poca cosa. Però aquesta va ser la primera vegada que vam dir: ‘Presentem això que hem fet’", expliquen. Això era el primer volum d’Hijos de la Ruina, l’entrega corresponent al 2012 d’un projecte, el de treure un disc junts cada quatre anys, com les olimpíades, els mundials o les eleccions, que aquests dies està creant la seva quarta entrega.
La història d’aquella nit gairebé fundacional contínua així: sense representant encara, tres individus molt joves autoorganitzen el seu primer concert, no treuen entrades anticipades i es troben que es presenten 1.000 persones en una sala on només en caben 200. El bolo és pur èxtasi tant per als de dins com per als que s’han quedat fora corejant les cançons, però el xivarri que es munta és tal que hi acaba intervenint la policia. Aquell serà només el primer capítol de la llegenda d’un trio que, unit o en les seves dues peces per separat, no ha deixat d’escriure’n d’altres.
¿Els més recents? Natos y Waor han sigut el primer grup de raps a omplir un Metropolitano, amb 68.000 persones veient-los en directe el 7 de juny passat. Recycled J feia el mateix un mes abans al Movistar Arena. Un altre: el cap de setmana del seu llançament, el del 16 de gener, aquest nou àlbum dels tres es va col·locar en el número 6 dels llançaments de tot el món a Spotify. Les xifres fan vertigen, però no a ells. "És veritat que estem en un moment dolç, però sempre hem tingut els peus a terra. Sincerament, no és que l’endemà d’haver fet el Metropolitano fos molt més feliç que el dia anterior", diu un desmitificador Gonzalo Cidre, més conegut com a Natos. L’únic nascut fora dels tres (a Buenos Aires), però ara com ara tan madrileny com la resta.
Tornant als inicis, a aquelles batalles de galls en les quals es van conèixer, Fernando Hisado (Waor) recorda Jorge Escorial (Recycled J) com "el bon noi que cantava molt bé". Diu Hisado d’Escorial que "sabia fer coses cantant que els altres no sabíem fer... ¡a més de rapejar!". A Gonzalo, amb el qual va coincidir per la mateixa època, el seu company a Natos y Waor el veia "com l’individu talentós que aconsegueix molt amb molt poc esforç". Escorial, per la seva banda, recorda Waor perquè, en un ambient molt raper, ell anava vestit amb una caçadora bomber, amb cresta i unes pintes evidents de punky. A més, compartien passió pel grafiti. Tant temps després, tots tres es consideren una família fora i dins de la música. "És molt bonic haver-nos conegut fa tants anys, sent nens o adolescents, i haver-nos convertit en homes adults, haver recorregut tot aquest camí, de la mà", apunta Cidre. L’afecte també els permet rebaixar els egos perquè en aquest projecte conjunt es dissolguin els noms propis. "L’ego entre els tres diria que no ha existit mai [...] El que volem tots és el millor per a l’equip", diu Fernando, i tots tres assenteixen.
A sis mans
La sintonia personal traspassa al costat professional: quan tots tres treballen en els seus discos comuns no tenen rols assignats, però expliquen que són hiperactius i la màquina no para. A aquest Hijos de la Ruina vol. 4, Jorge arribava de córrer una veritable marató de gira i promocional amb el seu últim disc, San Jorge, i també després de passar un moment personal difícil. "El dia que vam enterrar el meu pare teníem el primer camp. Aquell dia no hi vaig ser, però el següent sí. En el que menys pensàvem era a fer música, però per a mi aquell era un entorn segur. Allí vam plorar junts", explica. "[Fer aquest disc] ha sigut molt terapèutic [...] Ens hem enfrontat a coses a les quals no ens havíem enfrontat abans. I no em refereixo al so, sinó a les coses de les quals parlem".
Tot i que molts temes dels que treuen en l’àlbum són els de sempre (la identitat de barri, els excessos d’una vida com les seves o les cicatrius que deixa l’amor, per exemple), es noten, en efecte, més ganes de fer balanç i de mirar al passat, amb un punt de nostàlgia. Els 30 ja s’han deixat enrere i la vida comença a tenir perspectiva. En Nada ha cambiado se sent: "Teníamos metas, hoy contratos por escrito / [...] / Cuando salir del tiesto no era tan bonito (¿te acuerdas?)". I en Hijos de la capital: "Venimos de otra época, todo era muy distinto [...] / Empezamos de abajo [...] / No nos dieron el pastel y devoramos a mordiscos ". Otra vez, la que obre el disc, és gairebé una declaració d’"aquí seguimos": "No estamos de vuelta, estamos de vuelta y media / [...] / Yo ya era rapero cuando ser rapero te cerraba puertas". Però no hi ha una línia discursiva única. "És com si et portéssim de viatge per diferents mons que són el nostre estat mental en el moment de crear les diferents cançons. I això fa que no sigui un disc avorrit", diu Gonzalo.
So particular
Sobre la seva manera de treballar, explica Fernando que normalment cada un escriu la part de la lletra que li toca cantar, "però ens ajudem mútuament quan ens l’estem cantant". Hi ha vegades que comencen per la instrumental, quan es tanquen durant diversos dies amb productors i músics per treure cançons "i passar-ho bé". La gran majoria d’idees les comença Gonzalo, diuen, i Jorge s’encarrega més de la producció i de l’estructura de les cançons. "Després, quan ens deixem portar per la bogeria, Fer és el més assenyat i l’encarregat d’encarrilar-ho tot". Des de sempre, Hijos de la Ruina ha tingut un so particular, amb més guitarres del que és habitual en el seu gènere i obrint-se a diferents estils: a més del rap de base, en aquest treball hi ha moments reggaetoners, algun rampell punk, electrònica suau i un so raver i bastant gamberro, Pierdo el control, una cosa que no havien fet mai.
Com tots els anteriors, Hijos de la Ruina vol. 4 torna a ser un disc autoeditat. No són gaire amics de les discogràfiques ni de la intervenció aliena en el seu treball. De "tot aquest món dels A&Rs, dels caps de producte, d’algú que em digui la portada que necessito... Són les multinacionals les que van al meu equip a demanar-li portades per als seus artistes", diu Jorge orgullós. "Entenc que és més còmode que t’ho donin tot mastegat [...] Però nosaltres sempre hem sigut de cuinar-ho i menjar-nos-ho nosaltres", explica Gonzalo. "Ens costa delegar i ens agrada estar a sobre de totes les parts del procés creatiu. Volem tenir un control absolut i prendre les decisions de tot".
Després d’aquest "any dolç" que esmentaven, no se’ls veu damunt un núvol. En tots tres es percep una connexió bastant sincera amb el que sempre han sigut: tres xavals de barri, educats per unes famílies de classe treballadora que, com els seus amics de sempre, continuen sent el més important per a ells. "Sabem que som una puta excepció", diuen sobre la seva vida privilegiada davant la precarietat que encara pateixen molts dels seus amics. Aquesta precarietat, que van viure en els seus inicis, ha sigut un tema molt present en la seva música, però mai han volgut parlar explícitament de política. "Sabem del que estem en contra: del racisme, de les desigualtats... Però no convertim les nostres lletres en un pamflet polític. Tot i que crec que qualsevol que tingui dos dits de front sap llegir entre línies", apunta Fer.
Tot i que tampoc hi hagués una intenció política, d’Hijos de la Ruina s’ha dit que van contribuir a obrir l’univers del rap en espanyol a un públic femení. Continua Fernando explicant per què: "Com a Natos y Waor havíem tret dues maquetes parlant de vacil·lar, de sortir, d’excessos... Semblava que només sabíem fanfarronejar. I de sobte, quan ens vam ajuntar, com que tots tres estàvem passant per una època sentimental una mica dolenta, vam decidir ser honestos i explicar com ens sentíem, mostrar que teníem el nostre cor. Això ens va connectar molt amb les noies". Algú en el sector els va arribar a dir: "A vosaltres només us escolten noies". Ells riuen: "Em resulta molt curiós com de masclista o acomplexat has d’estar per pensar que el criteri d’una dona val menys que el teu", diu Gonzalo. Però reconeixen que es tractava més de rivalitat i enveges que d’una altra cosa. "El rap era molt nínxol, molt competitiu, molt de fer la traveta. I crec que parlo pels tres, però nosaltres no l’hi fem a ningú", apunta Jorge.
Notícies relacionadesTot i que mai han sigut gaire aficionats als beefs (baralles dialèctiques entre rapers), a aquests tres hijos de la ruina se’ls veu bastant en pau amb el món i allunyats de mogudes. El cert és que ara com ara pocs els poden tossir. A més, ja no són uns xavals. Jorge en té 32; Gonzalo, 34. Fernando, amb 37, és el més gran i el primer que ha arribat a la paternitat. "Tenir fills fa que la meva vida sigui molt més ordenada que abans", explica, i afegeix que ho agraeix molt. Però reconeix que l’estabilitat també té un cost: "Abans tot el que feia era sortir i descontrolar. Hi havia molta inspiració allí". Ara la cosa costa més. "No ho canvio en absolut, però no tot és positiu", diu amb humor. "A la gent no li interessa que expliqui que porto el nen al col·le, però, si et dic que ho faig en un cotxe de 500 cavalls, també és una manera de vacil·lar" [rialles].
Complert amb nota el tràmit de publicar àlbum, conquerides les llistes, ara toca portar-lo al directe i continuar omplint recintes enormes. A Madrid ja estan esgotats els seus dos Movistar Arena per al 13 i 14 de març, però la gira comença abans, el 27 de febrer, a Sevilla, també amb tot venut. Diuen que tenen moltes ganes. "Si veus un vídeo nostre a sobre de l’escenari, se’ns veu somrient, se’ns veu gaudint i se’ns veu com tres amics, amb un equip de més de 30 persones darrere lluitant pel nostre somni", diu Jorge-Recycled J. "Es nota que no és un tràmit", afegeix Fernando-Waor, que posa el colofó a la conversa en un to molt raper: Hòstia, és que som molt bons en directe. D’això sí que podem presumir" [rialles].
