NOVA EDICIÓ D’UN FESTIVAL EMBLEMÀTIC
Cantautor, del trobador enutjat al raper en conflicte
L’arrencada del cicle Barnasants, demà al Palau, convida a repensar quins són els traços distintius avui d’una manera de fer cançons amb molta història i que no constitueix exactament un gènere musical.
Isaac ressalta la importància d’«usar llenguatge poètic i de fugir de la banalitat»
El cantautor, aquesta figura familiar que tant costa definir: ens remet d’entrada al trobador de guitarra de pal, tamboret i irat text polític, amb arrels en l’antifranquisme, però, en el món anglosaxó, el seu equivalent, el singer-songwriter pot ser un cantant de rock o pop random. Se li suposa fondària literària, però això no és exclusiu d’ell. Encarna una dissidència davant el mercat, però hi ha cantautors comercials i no-cantautors anticomercials. ¿Ed Sheeran o Taylor Swift ho són, perquè interpreten les seves pròpies cançons amb una guitarra acústica? Ah, que no canten lletres polítiques. Llavors, ¿el raper Morad és un cantautor?
Mirar de trobar la definició irrevocable i completa és un mal de queixal, però sí que és possible programar un festival que es presenta com a "cicle de cançó d’autor" sense perdre’s en el llenguatge ni paralitzar-se pel perill de contradicció. Així ho està fent, des del 1996, el festival Barnasants, que aquest any (en la seva 31a edició, que s’obre demà amb el concert Llach – Gener 76 al Palau) emprèn una nova etapa després que el seu creador, Pere Camps, hagi donat pas a Marçal Girbau en la direcció. "L’essència del cantautor d’avui continua sent la mateixa que la del trobador en el segle XII", afirma per començar aquest sabadellenc nascut el 1988. Però, ah, "el que defineix el cantautor no és l’estètica musical, ni els instruments que utilitza".
Marçal Girbau, director de Barnasants /
El punt de conflicte
¿On està llavors el tret distintiu? "La cançó ha de generar algun tipus d’impacte", afegeix. ¿Polític? "O emocional, intel·lectual, social... Ha d’expressar un conflicte, però aquest pot ser ètic, moral, sentimental. Ha de donar sortida als punts de fricció". La cançó d’autor, com una actitud més que com un gènere musical, ja que, afegeix, es pot valer tant d’una guitarra desendollada com d’un loop. La lletra és el que mana. "Si d’una cançó només em quedo amb la melodia, alguna cosa falla". Girbau deixa clar que el seu criteri a Barnasants "no serà l’estètica musical" i que "fer hip-hop no significa que el que fas no sigui cançó d’autor". ¿Morad és un cantautor? Moments de titubeig: "Potser caldria discutir-ho cançó a cançó".
El compromís pot ser explícitament polític o apuntar a infinites esferes. A Tan poc, Victòria Vilalta no assenyala cap al poder, ni cap al sistema, sinó cap a les misèries individuals: "Tan poca cura, tanta sang freda, tan egoisme...". Marçal Girbau la posa com a exemple d’una cançó compromesa. "Perquè avui la gent jove no s’implica ja no políticament sinó en res i tot acaba sent blanc per no molestar. M’agradaria veure més provocació en la joventut", expressa el nou director de Barnasants.
Anna Sala i Lara Magrinyà, del duo L’arannà /
El que està clar és que la paraula, cantautor, conserva un sentit utilitari, i sigui el que sigui el que signifiqui, esquitxa la conversa entorn de figures actuals tan diverses com Guitarricadelafuente, Amaia, Rozalén, Xoel López i Pablo Alborán. "No em sembla que sigui antiquada. Jo m’identifico al 100% amb ella", explica la jove Vilalta, que presentarà a Barnasants el seu primer disc llarg, Out loud thoughts (8 de febrer, Harlem Jazz Club).
Ella viu a Londres, on va anar per estudiar un màster de producció, i se sent il·luminada pels singer-songwriters. "De vegades m’ha costat definir el meu estil de música perquè pot ser acústic, elèctric, experimental..., però sempre poso en el centre la cançó i l’escriptura", explica. I remarca un altre element, la importància del control de l’obra al llarg de tot el procés de creació i gravació.
Són temps d’autories molt fragmentades en el pop, amb cançons acreditades a una desena de coautors. Les multinacionals organitzen els seus camps de composició, en els quals grups d’autors, productors i arranjadors aporten idees i construeixen la peça. I, alhora, avui un creador pot desenvolupar i culminar una gravació a casa seva sense l’ajuda de ningú. "Es tracta que la cançó no sigui un producte", apunta Vilalta. "Sé que sona a clixé, però en la música amb tanta gent implicada han d’assegurar-se que la cançó funcioni i soni a tot arreu. Potser el que identifica el cantautor és que escriu des d’una perspectiva molt crua, sense pensar en el mercat".
La cantautora Victòria Vilalta /
Molta lectura
També les integrants del duo L’arannà s’identifiquen com a cantautores. "Sempre comencem les cançons per la lletra, i ens identifiquem amb la veu i el seu timbre. Ser amo de la teva veu", indica l’empordanesa Anna Sala, que configura el tàndem amb l’eivissenca Lara Magrinyà. Musicar poemes aliens forma part de la tradició de la cançó d’autor, i elles van cantar a Mercè Rodoreda en el seu primer àlbum, La salamandra (2024), mentre que el nou, Turmarí, que sortirà la pròxima tardor, se centrarà en lletres pròpies (l’avançaran el 8 de maig en el CAT). Tampoc el mercat sembla donar senyal al seu radar: "Intentem que el nostre focus principal estigui en l’art, tot i que soni pretensiós".
Acudint a l’opinió d’una veu contrastada del ram, Joan Isaac coincideix que la cançó d’autor s’afirma més enllà de l’estètica musical triada. "Podrà beure del rock o el blues, però hi ha un denominador comú: el respecte pel text. Fugir de la banalitat i la superficialitat, i parlar en un llenguatge poètic", diu l’autor d’A Margalida que presentarà el seu nou projecte, amb Eduard Iniesta, l’1 de març a La Fàbrica.
Isaac relaciona la cançó d’autor amb el cine d’autor i s’acull a una definició que Francesco Guccini va manifestar no fa gaire. "Li van preguntar si creia que Gloria, d’Umberto Tozzi, era tan bona com la seva composició La locomotiva", explica. "I ell va dir que les dues eren importants, però amb una diferència: darrere de La locomotiva hi ha molta elaboració i molts llibres llegits, molt cine i teatre digerits. Em sembla una definició adequada de la cançó d’autor".
Joan Isaac, durant una actuació. /
Aquest intangible anomenat personalitat és l’ingredient que tots els consultats associen a la cançó d’autor, distanciant-lo de les propostes suposadament més pensades per agradar al gran públic. Raül Refree, que presentarà el seu disc amb Aida Tarrío, Gala i Ovidio, a Barnasants (5 de febrer, L’Aliança de Poble Nou), parla de "cançó d’autor i música d’autor" com "una cosa personal, una obra que només pots fer tu".
Notícies relacionadesAquest músic i productor, que ha sigut còmplice de veus com Rosalía, Sílvia Pérez Cruz i Rocío Márquez, i que va publicar una sèrie de discos sota l’influx de cantautors com Serrat, opina que "els bons creadors són els que no es regeixen per un estil musical i entenen que l’art i la música són un tot". Segons el seu parer, el procés industrial associat al pop no treu necessàriament identitat a l’obra. "Carole King treballava com a compositora al Brill Building i va fer grans cançons", assenyala. "I Kendrick Lamar té un equip espectacular i és un nom fonamental dels últims anys".
Centralitat del text, ambició literària, reflex d’un conflicte (polític o no), control del procés de composició i gravació, importància de la veu i el seu timbre, gruix cultural perceptible entre línies... Són traços esmentats per definir l’art dels cantautors, tot i que tots puguin ser replicats. Però és cert que, malgrat tots els peròs, objeccions i matisos, continuem entenent-nos quan parlem de cançó d’autor.
