Cruesa i sentiment

Herois llatins que encanten als seus fills i de qui vostè fuig preventivament, capítol 437: el cas d’Eladio Carrión. Un home que cultiva la narrativa del fet a si mateix, triomfador amb cor, traper fosc i sensual, capaç de posar el Palau Sant Jordi (gairebé ple) a menjar de la seva mà amb el seu assortiment de barres líriques i ben poca cosa més que la seva alta figura (i un quartet intermitent de ballarins). Així va ser ahir en la seva impactant tornada a Barcelona, set mesos després del seu pas pel Share Festival.

Nord-americà nascut a Kansas City però crescut a Puerto Rico, Eladio Carrión va ser dominador des de la seva entrada amb cinc temes seguits del seu últim àlbum Don Kbrn, amb aquest manifest anomenat Invencible, encreuament d’actitud imperial i senzillesa pietosa: "Yo me siento como Hércules", "todo esto yo lo fríamente calculé, pero sobre todo tuve fe". Senyals de meritocràcia a Ohtani ("Tó esto lo tuve que sudar") fetes lliscar entre flamarades, en un escenari despullat emmarcat per pantalles. Va endurir l’enganxada a H. I. M. y Broly, justificant la decisió de Bad Bunny ("hace rato me quité del trap, yo se lo dejé a Eladio", deia a Mónaco), un col·lega de gremi que va evocar en el duet anomenat Thunder and lightning.

Carrión va omplir ell sol l’escenari i va connectar amb el públic per un carril en el qual la cruesa es va fondre amb indicis de sentiment, i el rap a raig amb l’entonació melòdica. Més de dues hores sense pauses, una quarantena de temes (sencers o trossejats), amb modulacions cap al perreo sense complexos (El reggaeton del disco) i incursions més suaus en les quals no va perdre autoritat: Paz mental, Hey lil mama (el seu duet amb Rauw Alejandro). El Sant Jordi, amb un públic amb cert predomini masculí (en contrast amb el de tants ídols llatins), va avançar cap al delirium tremens, esperonat pel duet amb el seu amic Morad i cartes com Mi error, Cómodo, Sin frenos... al crit de "¡tothom a saltar!".

Allò que en uns altres temps rebentava els clubs, avui ocupa grans recintes. Un so cru i minimalista, de greus densos i una intricada emotivitat, que constitueix un cànon pop universal. Sense falsa humilitat: "Jo tinc la salsa flow Héctor Lavoe", es va aventurar a dir al final, a Bzrp music sessions, vol. 40. Bé, això ja serien paraules importants.

Eladio Carrión

Notícies relacionades

Víctor del Árbol, escriptor: "La demagògia crea els problemes per després oferir-se com a la salvació"

Abramović i l’èpica nostàlgica del desig

24/01/2026

Palau Sant Jordi