La protagonista de ‘Hamnet’ ja pot pensar on pot col·locar l’Oscar

Els que figuren en la nova llista de nominats a l’Oscar, anunciada dijous passat, disposaran de gairebé dos mesos per preparar un discurs d’agraïment per si el pròxim 16 de març acaben figurant també en la de guanyadors del premi. Hi ha quatre candidates, en canvi, que segurament preferiran invertir el temps en una cosa més útil, com assajar davant el mirall un posat de bona perdedora prou convincent. Perquè, a hores d’ara, el més probable és que ni Rose Byrne ni Kate Hudson ni Renate Reinsve ni tampoc Emma Stone tinguin cap dubte que aquest any l’estatueta a la millor actriu anirà a parar la cinquena aspirant, Jessie Buckley. Gràcies a la seva interpretació a Hamnet, al cap i a la fi, no només fa setmanes que la intèrpret irlandesa recull guardons com el Critic’s Choice i el Globus d’Or, dels quals es diu que ajuden a predir qui guanyarà l’Oscar, sinó que ha aconseguit fer circular per Hollywood una narrativa segons la qual la categoria esmentada no admet cap altra vencedora.

Basada en l’aclamada novel·la homònima de Maggie O’Farrell protagonitzada per William Shakespeare i sobretot per qui va ser la seva dona, Agnes (o Anne) Hathaway, Hamnet se serveix de l’angoixa experimentada per la parella després de la mort del seu fill d’11 anys, que potser va inspirar el bard a escriure Hamlet, per reflexionar sobre el dolor de la pèrdua i el poder de l’art per ajudar-nos a afrontar-lo. I la càrrega emocional de la pel·lícula recau en la mateixa Buckley, que interpreta Hathaway –junt amb Paul Mescal en la pell de l’escriptor– amb una cruesa i intimisme excepcionalment eloqüents, utilitzant el seu rostre com a vehicle a bord del qual transmetre primer la ferocitat de la passió, després l’entusiasme de la maternitat i, finalment, el dolor insuportable del dol. És sobretot gràcies a ella, i especialment a una escena en la qual el seu personatge vomita un udol esquinçador al comprendre que el seu petit ha mort, que la nova pel·lícula de Chloé Zhao –directora de l’oscaritzada Nomadland (2020)– es mostra infal·lible a l’hora provocar mars de llàgrimes entre els espectadors.

L’habilitat de Buckley per comunicar-se a través de la interpretació s’ha anat afinant des dels anys d’infància. El seu pare escriu i recita poesia, i la seva mare és cantant d’òpera i professora de música; des de petita, ella va estudiar cant i va aprendre a tocar el piano, el clarinet i el saxòfon. La seva relació amb el públic va començar el 2008 quan, amb 18 anys, va quedar finalista en un concurs de talents per a la televisió britànica de què no guarda bons records –ha afirmat que durant la seva participació es va sentir vexada pels que criticaven la seva suposada falta de feminitat– però gràcies al qual va poder començar una carrera des del principi allunyada dels camins professionals més transitats per les celebritats sorgides de la telerealitat. Després de brillar en els escenaris teatrals londinencs coprotagonitzant les adaptacions shakespearianes La tempesta i Enric V –aquesta última amb Jude Law–, va debutar per a la pantalla gran al capdavant del thriller psicològic Beast (2017) en la pell d’una jove de passat violent que s’enamora d’un furtiu sospitós de diversos assassinats i l’aparença apocada de la qual amaga una bullent ira justiciera.

Aquella pel·lícula va establir les bases del tipus de personatge en qui Buckley s’ha especialitzat, dones que personifiquen la intensitat emocional i es neguen a ocultar les seves contradiccions i la seva lletjor per agradar a l’audiència. A Wild Rose (2018) va interpretar una mare soltera de dos fills que intenta deixar enrere un fosc passat i els anys de presó per convertir-se en cantant de country. A Ellas hablan (2022) va donar vida a una dona agressivament submisa pertanyent a una comunitat mennonita la població femenina de la qual pateix agressions sexuals sistemàtiques en mans dels homes. A Estoy pensando en dejarlo (2020), encarnant una jove que visita l’aïllada granja familiar del seu nòvio, es va mostrar patològicament introspectiva i plena de fúria i ressentiment reprimits.

Primera nominació

Notícies relacionades

Agnès Marquès guanya un Llull que busca en els límits de la veritat

Arxivada la denúncia contra Julio Iglesias per falta de vincle rellevant "amb Espanya"

I en el debut darrere la càmera de l’actriu Maggie Gyllenhaal, La hija oscura (2021), va interpretar una dona i mare aparentment perfecta que ho sacrifica tot per embarcar-se en un idil·li insensat i apassionat, i va obtenir la seva primera nominació a l’Oscar. En només un parell de mesos arribarà als cines la seva segona col·laboració amb Gyllenhaal, ¡La novia!, que ens donarà l’oportunitat de veure-la embarcant-se en un idil·li amb el monstre mateix de Frankenstein.

Hi ha actors que, a fi de preparar-se per a un paper, aprenen a tocar un instrument musical o a practicar un esport. Per Hamnet, en canvi, Buckley va anar molt més lluny. Només uns dies després que acabés el rodatge, i a causa del que ha definit com la "profunda necessitat" de ser mare que va desenvolupar en el seu transcurs, l’actriu es va quedar embarassada. Potser aquesta va ser una de les conseqüències gairebé inevitables del grau de simbiosi a què va arribar amb el seu personatge. L’altra, és clar, és l’Oscar que afegirà a la tirallonga de premis que ja ha rebut gràcies a ella. A diferència de les seves rivals nominades, a ella sí que li convé anar preparant un discurs –un més– i, sobretot, assajant un gest de sorpresa.