Talent audaç

Fa un any, també un 18 de gener, Milo J ens sorprenia en el Sant Jordi amb el seu trànsit del trap al folklore, que ara el seu tercer àlbum, La vida era más corta, ha desenvolupat en una aposta atrevida, barrejant fons urbans minuciosos amb el frec del charango, la flauta travesera, la guitarra criolla. Així va ser en la seva tornada a aquest escenari durant la jornada d’ahir, en la qual va oferir un concert torrencial (37 cançons) en el qual va lluir la seva frondosa parada instrumental i el seu carisma vocal de tons alhora greus i dolços.

En lloc de formular el desafiament generacional i el xoc de cultures, Camilo Joaquín Villarruel, argentí de 19 anys, va buscar la trobada i la fusió amb els ancestres i la província. Menys ídol urbanita i més guru de terra endins, recorrent a simbologia tràgica (va aparèixer amb un punyal clavat a l’esquena), se les va arreglar perquè estètiques sonores que podríem associar a mons allunyats confluïssin en una substanciosa alfombra de cançons. Acompanyant-lo, set músics, dos d’ells incansables percussionistes.

Notícies relacionades

Mariana Enriquez, investigadora del paranormal a la Costa Brava: "L'Hotel Panorama és un lloc horrible, té com mal rotllo"

Patti Smith i la contracultura amb el Vaticà, i els EUA fent ‘crowfunding’: obre la Biennal veneciana del món al revés

El títol del nou àlbum apunta a valorar el present sense perdre el temps pensant en la fugacitat de la vida, i Milo J canta allà als fantasmes, la traïció, l’enveja, la mort. Unes cançons vivaces, com Lucía, una exquisitat melòdica i poètica com és Niño i el sotrac del candombe-samba Gil. Dominant l’escena, tot i el seu limitat moviment, Milo J va recórrer íntegrament el nou material alternant-lo amb el fons d’armari, realçat amb nous matisos, amb més cos i humanitat. Cridant a la disbauxa ("perquè es tornin bojos una mica") No, no va posar la sala a ballar de la mà del sabadellenc Munic HB, com la lapidària No soy eterno. Flautes per a Milagrosa i una efervescent Rara vez. Granulada amalgama de textures, amb electrònica opaca i pessics de les cordes de niló, de la guitarra o el violí.

Però el més sorprenent va ser contemplar la quitxalla embadalida amb músiques que se suposava que eren patrimoni dels seus avis, amb picades d’ullet molt explícites: la veu de Roberto Carabajal a El invisible i la de Silvio Rodríguez a Lucièrnagas, i Mercedes Sosa sortint de les ombres per commoure’ns amb Jangadero. Emocions que venen de lluny i solquen el temps, i un Milo J que camina per sobre de dictats i prejudicis.