La cultura iraniana, altaveu de resistència arreu del món

I ara, mentre està de gira pels Estats Units, el director no s’ha cansat de condemnar la brutalitat inhumana amb què les autoritats iranianes han sufocat les protestes ciutadanes que han tingut lloc al país durant els últims dies. "Després de perdre tota la legitimitat, la República Islàmica està recorrent als instruments de repressió més brutals", afirmava en una de les seves nombroses declaracions públiques. "Cada minut de retard en l’ajuda a la població significa més morts de gent innocent".

Panahi no és l’única personalitat del món del cine iranià que ha alçat la veu en aquest sentit. "La història és testimoni que el silenci d’avui tindrà conseqüències nefastes en el futur", va advertir en una carta el director Mohammad Rasoulof, que també ha consagrat la seva carrera a criticar amb fúria al règim de Teheran –serveixi d’exemple la seva pel·lícula més recent, l’aclamada La llavor de la figuera sagrada (2024)– i que va fugir a Alemanya per esquivar la condemna a vuit anys de presó.

"Els iranians estan lluitant per les seves vides i el seu futur a les fosques", va assegurar l’actor Arian Moayed, membre del repartiment de la sèrie Succession, a través d’un vídeo publicat a les seves xarxes socials. "Si ells són silenciats, nosaltres hem de parlar". Particularment activa a Instagram des que es van iniciar les protestes, l’actriu i activista Nazanin Boniadi ha denunciat l’aniquilació sistemàtica del seu país a mans "d’una República Islàmica de mort i destrucció".

Semblantment, el seu col·lega Golshifteh Farahani ha recordat els "milers d’assassinats i tortures" i el "mal irreparable als recursos culturals de l’Iran" perpetrats pel règim teocràtic des de la Revolució de 1979. Farahani va haver d’exiliar-se després de coprotagonitzar amb Leonardo DiCaprio el thriller Xarxa de mentides (2008), de Ridley Scott; el 2012, els seus pares van ser advertits que, si l’actriu tornava al país, li arrencarien els pits i els servirien a la família en una safata de plata.

Les actrius Taraneh Alidoosti i Katayoun Riahi van ser empresonades després de participar el 2022 en les manifestacions impulsades pel moviment Dona, Vida, Llibertat, que tan bé van ser retratades en un llibre homònim per l’autora i cineasta Marjane Satrapi, una altra de les figures prominents de la diàspora d’intel·lectuals iranians des que va publicar la novel·la gràfica Persèpolis el 2000.

Els cineastes Maryam Moghadam i Behtash Sanaeeha van ser condemnats a 14 mesos de presó perquè la seva pel·lícula Mi postre favorito (2024) mostra una dona bevent alcohol, ballant i sense portar el hijab a casa seva. I l’actriu Soheila Golestani va ser condemnada l’any passat a un any de presó i 74 fuetades per haver participat en el film ja esmentat de La llavor de la figuera sagrada.

Si torna a l’Iran després de la gira nord-americana, i ja ha confirmat que ho farà, Panahi també s’haurà de tornar a enfrontar a la reclusió. Aquesta vegada, els jutges l’han condemnat a un any de presó i dos de prohibició d’abandonar el país després de declarar-lo culpable de difondre propaganda antigovernamental. "La República Islàmica em va ajudar a fer la pel·lícula empresonant-me", va declarar el cineasta a aquest diari el maig passat al Festival de Canes, on Un simple accidente es va acabar alçant amb la Palma d’Or. "Em sorprèn que no entenguin que, reprimint un artista, no fan altra cosa que nodrir-lo d’idees".

Escriptors empresonats

L’Iran és, segons l’índex Freedom to Write del PEN America, el segon país del món amb més escriptors empresonats, només darrere de la Xina. "És com anar a la guerra: arriba un moment en què s’ha d’atacar. Saps que et dispararan, però, com a escriptor, tens una arma i diverses bales: les paraules", va deixar dit fa anys Shahriar Mandanipour, autor d’Una història d’amor i censura a l’Iran i un dels escriptors iranians més prestigiosos de la passada dècada.

Notícies relacionades

Una novel·la refugi per celebrar el poder de la música

La Casa Reial acomiada Irene de Grècia amb l’absència de Joan Carles I

Des d’aleshores, les coses no han fet més que empitjorar, de manera que l’única alternativa possible a la presó –o la mort: el poeta Peyman (Amin) Farahavar va ser condemnat a mort l’any passat per "rebel·lió" i "guerra contra Déu"– és l’exili: Mandanipour es va instal·lar als Estats Units el 2006; Negar Djavadi, autora de Desoriental, ja fa anys que viu a França, i Shirin Ebadi, premi Nobel de la pau del 2003 i autora de La gàbia d’or, viu a Londres des de fa més de dues dècades. Malgrat la distància, totes han fet de l’Iran i de la lluita contra el règim dels aiatol·làs la seva raó de ser.

El mateix passa amb Parinoush Saniee, de qui Alianza acaba de rellançar a Espanya Una voz escondida, retrat d’un país en tensió permanent entre l’integrisme i l’ànsia de modernitat. Saniee, una de les autores més traduïdes del món, no només no pot viure a Teheran sinó que tampoc hi pot publicar llibres. I no costa gaire imaginar per què: estan prohibits al seu propi país.