Valors segurs i escalfor familiar

Poeta urbà amb cor, cançoner antiheroic amb ressons de noblesa rockera, Fito Cabrales ja fa més de 20 anys que omple escenaris com el Sant Jordi (la primera vegada va ser el 2005), i és notícia que l’embranzida segueixi i segueixi, ara que tot es mou, i s’anoti noves nits de comunió. Per a molts, famílies senceres, ell ve a ser el tío Fito, el parent entranyable, humil i viscut, que filosofa, es confessa i deixa anar cops de guitarra com els d’abans. El mateix nom del grup sembla venir d’un altre temps: ¿qui recorda avui Emerson Fitipaldi i que hi va haver un temps en què el cognom s’aplicava a qui pitjava l’accelerador més del compte?

Però els materials de Fito y Fitipaldis són sòlids i resistents, una invocació del rock-and-roll des d’un prisma melòdic i madur, amb traços d’èpica com el saxo de Javier Alzola, que va cavalcar sobre el primer tema, A contraluz, que feia pensar en l’E Street Band. És el tema més animat del nou àlbum, El monte de los aullidos, que va estar ben representat amb sis talls (van destacar el titular i Volverá el espanto, inspirat aquest últim en les guerres actuals) que, juntament amb tres d’extrets de l’anterior (Otra vez cadáver, 2022), van posar al dia la foto del grup sense encallar-se gaire en el passat. Material amb menys històries d’aventures amoroses (fallides) i més cavil·lació existencial adulta, però conservant les constants sonores: aquell soroll repetitiu hereu de J. J. Cale, la guitarra neta de Carlos Raya.

Des de temps immemorial

Notícies relacionades

Julio Iglesias rebutja en un comunicat les acusacions

De les Mama Chicho a ‘La isla de la tentaciones’

Fito y Fitipaldis presenten un so i un directe molt definit des de temps immemorial. Saben combinar el mig temps amb cert descontrol rocker (Whisky barato, amb violí bluegrass i acordió, l’aire fronterer de Como un ataúd) i fomenten la companyonia en l’ambient: aquell moment en què el Sant Jordi va rebre, a les pantalles, la salutació efusiva del públic del concert anterior, a Bilbao, replicada per la que es va llançar a l’audiència de l’endemà, al mateix Sant Jordi. Implicació in crescendo a la pista i les grades quan Fito va puntejar la introducció d’Acabo de llegar, un clàssic de l’àlbum Por la boca muere el pez (2006), que va derivar en una roda de solos i presentacions a ritme funky tirant a innecessària.

La majoria dels èxits, al tram final: La casa por el tejado, elevada pel càntic general; la crònica del desengany plantificada en Soldadito marinero, amb el seu "invierno malo", la seva "mala primavera" i la fam vital malgrat els revessos, i el rescat d’Entre dos mares, de Platero y Tú. Tornades que ressonaven, cantades pel públic, fins i tot quan la banda ja havia deixat l’escenari. Aquest és un do que no té qualsevol.