El moment de PTA, per fi

S’han complert totes les previsions i Una batalla tras otra ha sigut la més premiada en la gala dels Globus d’Or. Tot i que ha guanyat en quatre de les nou categories en les quals havia sigut nominada, tres d’aquests premis són els més importants, pel·lícula (en apartat de comèdia o musical), direcció i guió, i tots recauen en Paul Thomas Anderson (PTA), un cineasta a qui, fins ara, li havien sigut esquius els guardons hollywoodians.

Nominat 11 vegades en alguna d’aquestes tres mateixes categories per als Oscars, no va guanyar en cap, i els Globus d’Or no s’havien fixat en ell fins avui: tan sols una nominació al guió el 2022 per Licorice Pizza, un fet bastant desconcertant tenint en compte la seva trajectòria. Una altra cosa diferent són els festivals europeus, ja que Magnolia va aconseguir l’Os d’Or a Berlín, i Pous d’ambició, l’Os de Plata al millor director en aquest certamen; amb Embriagada de amor es va emportar a Canes el premi a la millor direcció i va repetir en aquesta categoria a Venècia amb The master.

En l’altre apartat, el dramàtic, destaca Hamnet, amb premis a la millor pel·lícula i actriu en drama (Jessie Buckley). Les pel·lícules que giren al voltant de la vida de William Shakespeare acostumen a ser premiades per la indústria nord-americana: recordin Shakespeare enamorado, que el 1998 va guanyar tres Globus i quatre Oscars, entre els quals hi ha els de millor pel·lícula en les dues cerimònies. El agente secreto, esplèndid retrat del Brasil dels últims anys de la dictadura, ha ratificat la seva bona entrada a Hollywood guanyant en les categories de millor film de parla no anglesa i actor en pel·lícula dramàtica (Wagner Moura), cosa que ha deixat Sirat sense premi. La pel·lícula d’Oliver Laxe tenia durs rivals en aquesta edició, ja que Valor sentimental i Un simple accidente també licitaven fort.

Notícies relacionades

Marc Giró fitxa per Atresmedia per presentar un programa a La Sexta

Del 1867 a l’oliva gurmet a la Boqueria del segle XXI

La veritat és que no hi ha sorpreses dignes d’esment. La meteòrica escalada cap a l’Olimp que practica Timothée Chalamet en els últims anys s’ha vist ratificada amb el seu premi al millor actor en comèdia per la seva composició d’una estrella del ping-pong en Marty Supreme. Los pecadores, malgrat el rum-rum, s’emporta un premi de consolació, el de millor èxit en taquilla, i el de millor música. Mereixia alguna cosa més.

En uns temps forassenyats pel que fa a les decisions de Donald Trump i la seva influència cada vegada més perillosa i violenta en la geopolítica internacional, que existeixi una pel·lícula com Una batalla tras otra i també Eddington –un film encara més virulent sobre l’Amèrica actual, i incomprensiblement sense cap presència en els Globus– és més que saludable. Anderson parla dels moviments revolucionaris dels anys 70 i el que en pugui quedar en l’actualitat en un moment summament delicat, i no és sota cap concepte una pel·lícula del grat de l’actual inquilí de la Casa Blanca. Una batalla tras otra ha guanyat en l’apartat de comèdia o musical, però no deixa de ser una pel·lícula de resistència.