‘Metrópolis’, de Fritz Lang: quan el futur era el 2026

Metrópolis (1927) és una de les pel·lícules més importants del cinema mut, de la cinematografia alemanya en general, de l’expressionisme en particular i del seu director, Fritz Lang, que després de l’arribada del nazisme es va instal·lar als Estats Units. Allà va realitzar films importants –Furia, Els subornats, Más allá de la duda–, tant o més dels que va rodar al seu país natal, alguns d’ells plantejats com a metàfores del germen del nacionalsocialisme, com El doctor Mabuse, M i Das testament des Dr. Mabuse.

Centenari

Fins a l’aparició de Blade runner, la pel·lícula de ciència-ficció més influent des de la perspectiva arquitectònica continuava sent Metrópolis. És a dir, durant cinc dècades i mitja, el film de Lang havia marcat la pauta quant a la definició de les ciutats i societats del futur, tant en el terreny de l’estètica com en el de l’ètica. L’any vinent celebrarem el centenari de la seva estrena, però avui hem de tenir en compte algunes de les coses que va profetitzar, ja que l’acció s’esdevé en aquest 2026 que inicia la seva etapa.

La novel·la Metrópolis es va publicar el 1925, quan l’escriptura del guió ja havia acabat. La seva autora és Thea von Harbou, dona i col·laboradora de Lang. Junts van escriure Las tres luces, El doctor Mabuse, Los nibelungos, Los espías, La mujer en la luna, M i Das testament des Dr. Mabuse. Lang se’n va anar primer a França i després als Estats Units quan Hitler va arribar al poder. Von Harbou va preferir quedar-se a Alemanya servint a la causa del nazisme.

Lang, el director de fotografia Karl Freund (un altre més dels que van emigrar a Hollywood a principis dels anys 30, on va dirigir les cintes de terror La momia i Las manos de Orlac) i els seus directors artístics (Otto Hunte, Karl Vollbrecht i Erich Kettelhut), van concebre una ciutat futura amb sofisticats gratacels i infraestructures, trens alçats i cotxes voletejant en l’espai. Blade runner heretaria part d’aquests conceptes, així com El cinquè element de Luc Besson i altres produccions futuristes. Algunes de les idees imaginades al film s’han complert.

La divisió social de classes que proposava la història no és gaire diferent de l’actual, tot i que Lang va propiciar un acostament innocent entre el treballador i la burgesia. "Els obrers viuen 10 pisos sota terra i l’amo viu a dalt: tot era molt simbòlic. Però no es pot fer una pel·lícula social en la qual es diu que l’intermediari entre la mà i el cervell és el cor. Vull dir que és clarament un conte de fades", va dir Lang a Peter Bogdanovich.

Que el fill de qui governa la ciutat s’enamori d’una heroïna de la classe treballadora possibilita l’acostament entre classes, després de la peripècia en la qual la jove és reconvertida en un robot –la cèlebre María, motiu d’un dels guardons honorífics que s’entreguen al festival de Sitges– per part d’un mad doctor que vol alterar encara més el fràgil ecosistema social. La part relacionada amb la màquina, tan present avui dia a partir de conceptes com el CGI cinematogràfic o la intel·ligència artificial, és el que realment va interessar més al director. I, vista avui, la pel·lícula procura una utilització perversa de la màquina no gaire allunyada de certs comportaments.

Múltiples versions

De Metrópolis es conserven diverses versions procedents d’arxius i filmoteques diverses. Al llarg de la història ha sigut restaurada i presentada amb músiques variades; per exemple, una versió de 1984 amb banda sonora ultrapop orquestrada per Giorgio Moroder i cançons de Freddie Mercury, Pat Benatar, Bonnie Tyler i Adam Ant, i una altra del 2000 amb score electrònic de Jeff Mills, que es va projectar al festival Sónar d’aquell any.

Notícies relacionades

Chanel actuarà en un Benidorm Fest amb nous presentadors

Empatx d’ambició

Va ser una de les apostes més grans del cine de l’UFA, la gran productora que regia el destí del cine alemany. Va costar dos milions de marcs de l’època –prop de sis milions d’euros en l’actualitat– i es va rodar entre el maig del 1925 i finals d’octubre del següent any, durant 310 dies i 60 nits. Una barbaritat.

La seva presentació oficial va ser a Berlín el 10 de gener del 1927. El 6 de març va arribar a Nova York en el que era una espècie de quadratura del cercle, ja que l’estètica urbana concebuda per Lang per al seu film es va inspirar en la visió que va tenir anys abans de l’skyline de Nova York a l’arribar amb vaixell al port de la ciutat nord-americana. A Barcelona es va estrenar el 9 de maig d’aquell any. Era la pel·lícula preferida de Luis Buñuel i una de les poques enquadrades en el programa Memòria del Món de la Unesco.