El paper de la moda en la detenció de Maduro

El xandall gris, el suèter blau, les xancletes amb els mitjons blancs, el gorro i la caçadora negra, l’uniforme de presidiari caqui... Des que dissabte passat els EUA van capturar Nicolás Maduro, els seus diferents canvis de look en tot just unes hores han sigut dels aspectes més comentats. Encara que la principal raó per la qual el president deposat de Veneçuela ha vestit diferents outfits sigui el clima, no és l’únic motiu...

Quan van detenir (segrestar) el líder del chavisme, a Caracas estaven a 26 graus. A l’arribar a Nova York, la temperatura havia descendit a 6 graus negatius. Segons alguns mitjans nord-americans, el risc que Maduro patís un inici d’hipotèrmia va fer que li deixessin roba. Si en la primera imatge que Donald Trump va compartir del seu homòleg –emmanillat, amb els ulls embenats i les orelles protegides– vestia el ja famós conjunt de xandall Nike Tech (220 €), en la segona fotografia va aparèixer amb pantalons negres i una dessuadora blava Patriot Blue de la marca nord-americana de senderisme Origin.

Així com Nike no ha volgut parlar del tema amb els mitjans (malgrat que la cerca del xandall a internet va créixer d’una manera considerable el cap de setmana), Origin no va trigar a treure profit de l’"espontània" campanya publicitària amb un missatge a les xarxes en què informava que no tornaria a tenir disponible la peça fins d’aquí uns mesos.

En la passejada de la vergonya, la caçadora i el gorro negre que vestia (arrugat recordava unes simpàtiques orelles de Mickey Mouse) també li van ser deixats per proporcionar-li una mica d’escalfor. En canvi, les xancletes amb mitjons blancs tenien altres propòsits, comuns en tots els reus: seguretat (res de cordons perquè no s’autolesionin), dificultar el caminar (perquè no s’escapin) i la humiliació estètica (visualment és un atemptat estètic). En menys de 24 hores, ja li havíem vist tres outfits diferents. I dilluns, per presentar-lo davant el jutge, va aparèixer el quart estilisme. L’uniforme caqui de presidiari combinat, això sí, amb unes cridaneres vambes de color taronja (associació cromàtica que ens va transportar a Guantánamo). Tot i que a la sala no es podien captar imatges, sí que vam poder llegir la descripció que en van fer els cronistes i observar les il·lustracions del moment. Maduro portava una camisa blau indi amb una samarreta taronja a sota.

Si Maduro no hagués canviat de look constantment, l’atenció mediàtica i pública hauria sigut inferior. Per part del govern de Trump, hàbil en realities, era una manera de tenir el món enganxat, ja que en cada imatge que apareixia Maduro hi havia nous estímuls estilístics (informació) per analitzar.

Trofeu de guerra

Notícies relacionades

La comunitat sorda, al centre

Marta Sánchez: "El físic de vegades eclipsa altres talents, però al final me’n vaig sortir"

No obstant, seria un error només llegir aquestes imatges segons el relat trumpista (mostra del trofeu de guerra). No hem d’oblidar el control de l’estratègia estètica chavista. El 1992, després de perpetrar un cop d’Estat fallit, Hugo Chávez va demanar la seva boina militar i rentar-se la cara per aparèixer davant les càmeres prèviament a ser arrestat. El mateix Chávez va explicar que en aquell instant va recordar com els EUA havien denigrat el dictador panameny Noriega al capturar-lo i humiliar-lo amb una trista samarreta (detenció, per cert, que també va ser un 3 de gener...).

Només cal veure la trajectòria estilística de Nicolás Maduro al llarg dels anys per entendre el domini de la imatge política que ha mamat el chavisme. Chávez va aconseguir passar a l’imaginari col·lectiu com el dirigent de la humil camisa vermella, però pocs recorden que va arribar a destinar partides de més de 300.000 del pressupost nacional per a despeses en roba (vestits de Brioni i Lanvin, corbates d’Hermès i Pancaldi, botons de puny de Montblanc, rellotges de Cartier...). És natural llavors que Delcy Rodríguez optés per jurar com a presidenta interina amb un car vestit verd (¿esperança?) de Chiara Boni La Petite Robe i no amb franel·la vermella...