Marta Sánchez: "El físic de vegades eclipsa altres talents, però al final me’n vaig sortir"

No, em sento molt jove i amb molta energia, i físicament em veig increïble. Em cuido, continuo tenint una veu potent i sana, i moltes ganes de continuar fent música. Vaig començar molt jove i aquests 40 anys estan molt treballats. No em fan sentir necessàriament més gran perquè jo no em sento gran per dins. És una xifra per celebrar.

Aquesta antologia inclou la seva primera etapa, amb Olé Olé.

Van ser set anys defensant a capa i espasa i donant-ho tot. I vaig sumar molt en el grup. Una imatge molt vistosa, molt carisma i això ens va fer arribar a molts països. Dec molt a Olé Olé. Vaig cantar cançons increïbles i vam arribar a tenir de productor Nile Rodgers en persona, que era el més important del món i que va fer discos a Madonna, David Bowie, Chaka Khan, Diana Ross... Després vaig repetir com a solista amb ell, a Moja mi corazón, amb Slash, de Guns n’Roses. Olé Olé podríem haver arribat més lluny, però el cos em demanava autonomia i manar més sobre el que cantava. Ells no eren tan oberts.

Olé Olé venia del techno-pop dels vuitanta i a vostè sembla que li anava més el funk i el soul.

Sí, aquest va ser el meu aprenentatge. De petita al tocadiscos hi sentia aquesta mena de coses. A Olé Olé no em deixaven fer fusions i jo al final vaig anar cap allà.

¿Com va ser veure’s de cantant d’un grup que ja havia triomfat amb una altra veu, Vicky Larraz?

M’imposava no quedar-me enrere, que jo fos pitjor que la Vicky, però jo sabia que tenia molt potencial. Vinc d’un pare cantant d’òpera, dels millors, que era un exemple a casa. Sabia que estaria a l’altura.

¿Què diria que va aprendre de Nile Rodgers?

Que els americans no paren ni per menjar. Tenen una noció de la feina al cent per cent i per això són la primera potència artística mundial. Són molt perfeccionistes. En vaig aprendre la perseverança, la recerca de l’extraordinari sense parar, sense cansament.

Mujer, que va ser el seu primer àlbum en solitari, el 1993, va ser un nou començament.

Vam vendre gairebé un milió i mig d’exemplars. Va ser una entrada per la porta gran. Crec que per ser el primer disc d’una solista és molt madur i que reflecteix una millora com a intèrpret.

Va fer vostè una incursió en el cine com a protagonista de Supernova (1993), una pel·lícula que va obtenir crítiques molt negatives, tot i que amb els anys ha guanyat fans. No va repetir l’experiència. ¿Què va passar?

No em van explicar tota la veritat i vaig haver d’accedir a mostrar el meu cos més del que m’hauria agradat. Això em va decebre molt. Em va deixar un mal regust. En el cinema no tothom és igual, però després d’aquella experiència ja no em vaig veure fent més pel·lícules. Qui és sabater, que faci sabates.

¿Sent que potser en aquells anys la seva dimensió de celebritat va tapar l’artista?

Sí que són coses que van passar. Jo tenia un físic que cridava l’atenció. Era molt atractiva a la càmera i això també distreu, ¿oi? Ha passat a moltes artistes. De vegades el físic eclipsa d’altres talents, però al final me’n vaig sortir i diuen que soc una de les millors cantants llatines.

"Diuen»... ¿A què es refereix?

Diuen... (riu).

¿Però se sent vostè reconeguda?

Absolutament. Prou feina que m’ha costat.

No ha llançat un àlbum amb cançons noves des de 21 días, el 2015. ¿Com és això?

He fet algunes cançons, The moment of your life i Contigo, i he fet gires al meu aire. Ara preparo coses, si bé em prendrà molt de temps la gira del 40è aniversari. Tant de bo abans que no acabi el 2026 pugui treure el que estic fent amb molta cura. No m’agrada avançar projectes, però parlo d’un disc inèdit.

Aquest doble àlbum conté 40 cançons conegudes del seu catàleg i 40 més d’inèdites de diferents èpoques. ¿Hi ha temes, a banda dels èxits, que vol fer valer?

Si hi ha res que ens entristeixi als artistes és que moltes cançons queden enrere perquè es promocionen i es ressalten més els singles. Tinc grans cançons que la gent desconeix. Preferides meves, diria que totes ho són, però podria esmentar Desesperada, Soy yo, Amor perdido, Desconocida… Hi ha balades que paga la pena escoltar.

La popularitat sembla avui el punt de partida per a una carrera artística, i xarxes com TikTok creen fenòmens. ¿Com ho veu?

No tinc TikTok. El que més cuido és Instagram, que és una mena d’àlbum de la meva activitat diària. Però cada vegada llegeixo menys els comentaris, perquè hi ha gent que no té mesura i no m’agrda gens aquesta manera d’escopir el verí que porten a dins. Intento no contaminar-me’n.

Si provoca odi, potser és bon símptoma.

Sí, a Paulina (Rubio) li van demanar si tenia molts haters i va respondre: "En tinc prou per sentir-me important». Abans, els haters bevien cervesa als bars i feien els comentaris a la barra. Avui dia, en els comentaris publicats hi haurien de posar el DNI. Però la veritat és que tinc la sort que la part dolenta només és un 3 o 4% del que llegeixo, davant de moltíssimes coses bones. Per tant, em quedo amb la part bona.

Notícies relacionades

El paper de la moda en la detenció de Maduro

La comunitat sorda, al centre

Des que va començar, la manera de difondre la música s’ha transformat. ¿Se sent còmoda amb el model actual?

Em resulta estranya la rapidesa amb la qual es consumeix la música. És com d’un sol ús. Em sembla menys romàntica que el que vaig viure quan vaig començar, i quan vaig gravar discos a Los Angeles, que eren purs tresors per a mi. Però tinc la sort que la major part de la meva música no caduca. He tingut bons compositors, músics, productors, i hi va haver una època molt bona als 90 i primers 2000. Trobo a faltar que les cançons tinguin ponts, que les lletres siguin més respectuoses... Però el món de la música és immens i tots tenen dret a portar a terme la seva proposta.