Noelia Ramírez: "El xarneguisme cou perquè no està superat"

A l’assaig recorda la vergonya que va sentir quan el seu pare es va presentar a l’escola i va dir: "Bon dia, he d’emportar-me la Noelia al dientista» i tothom va riure.

Ara em fa vergonya haver sentit vergonya. Penso en totes les vegades que he intentat corregir la meva mare o el meu pare, que em volia fer l’espavilada a casa, que vaig menysprear la meva mare per les seves creences, perquè era molt beata. Em creia superior. Primer cal passar per la vergonya per arribar a l’orgull. La vergonya genera una sensació horrible, que et transforma. Però d’aquí pot néixer la ràbia, que és molt útil.

¿Què va pensar quan va sentir per primer cop la paraula xarnego?

Al barri ningú en tenia consciència, no estava en les converses. Quan m’ho van dir per primera vegada, vaig pensar que s’equivocaven. Perquè jo vaig néixer aquí, a la Vall d’Hebron. Vaig passar per una fase de negació. Després ho vas entenent. Si el xarneguisme a Catalunya cou tant és perquè no està superat. Cada vegada que s’obre aquest meló es munta un autèntic sidral. Mira el discurs d’Eduard Sola als premis Gaudí.

¿Com es porta avui amb aquest concepte?

En els últims anys s’ha intentat confondre el xarneguisme amb pobresa. Crec que sí que hi ha una qüestió d’identitat aquí, que no es pot esborrar. Admiro profundament la gent que el defensa. A mi la que m’ha guiat molt és Brigitte Vasallo, a entendre que sempre t’exigiran que et posicionis: o ets l’assimilada o l’exòtica. Jo em sento als llimbs, que són els llocs que més m’interessen. Als espais on no hi ha res definit hi ha possibilitat de transformació. Potser des d’aquí es pot crear alguna cosa.

Al llibre descriu la fascinació primerenca pels nois que van créixer amb vinils dels Beatles a casa, en lloc de cassets de Los Chichos.

Vaig conèixer un tipus de masculinitat que no era la mateixa amb la qual jo m’havia criat i crec que els vaig convertir en fetitxte tant com ells a mi. El problema amb la xavala de barri és que està molt erotitzada des de fora. Llegint escriptores que han parlat obertament de la seva llibertat sexual m’he adonat que gairebé sempre s’explica des d’una perspectiva burgesa. Elles sí que tenen el poder d’escriure sobre si mateixes i mai seran mirades com una Juani o Penélope Cruz a Jamón, jamón, aquesta cosa de "te saben las tetas a tortilla».

Hi ha una cita de Carl Jung al llibre: "Res impacta més en la vida d’un nen que la vida no viscuda d’una mare».

Durant molts anys vaig rebutjar tenir la vida de la meva mare, ella em repetia molt: no siguis com nosaltres. Ells van ser la generació que es va esllomar perquè jo tingués una vida. Però de vegades penso que ells tenien més vida social, perquè per estar intentant provar a tothom que pots fer les coses, al final et perds part de la vida. Tota aquesta cultura del mèrit no existeix. No cal esforçar-s’hi tant, tot i que sempre estarem lluitant contra això perquè estàs a prop de quedar-te sense res.

El llibre és, en el fons, un homenatge a la seva mare, la Viti.

Durant anys no vaig voler ser mare perquè jo veia la meva cuinant tot el dia. Lluitava contra aquesta imatge. La meva pròpia mare em deia: "Viu la teva vida». Després he pensat que, en el fons, potser la meva mare no va voler viure una altra vida. Era feliç així. No ho sabré mai perquè no va tenir la capacitat de veure’s d’una altra manera. El feminisme no sap encarar quin tipus de dones volem ser, sobretot en relació amb les cures. L’esquerra té un problema molt gros amb la família.

També parla de la desimboltura i el carisma.

Hem idolatrat la barra dolenta, com la d’Isabel Díaz Ayuso i tots els líders que són políticament incorrectes. Crec que s’ha confós la descaradura amb l’honestedat. Quan tu no tens capital social o cultural, arribes a un lloc i has de tirar de carisma, això que els anglesos anomenen streetwise, el tenir carrer. A les que venim de barri se’ns demana que tinguem cert carisma.

Notícies relacionades

Nézet-Séguin, brillant i energètic

La passarel·la de les campanades

Però alhora també és perillós.

La manera de mesurar avui el carisma són els seguidors. Sembla que com més viral ets, més carismàtic ets. Fixa’t en el premi Planeta, l’han elegit per ser el carismàtic d’El hormiguero. Però, ¿què transformarà Juan del Val?