Tensió i desvergonyiment

La asistenta convida a utilitzar uns quants adjectius que han anat caient de les crítiques i els comentaris sobre pel·lícules: entretinguda, esbojarrada i desvergonyida. I si han anat caient és perquè d’aquesta mena de pel·lícules, pensades passar-ho bé sense prejudicis, no n’hi ha gaires en el cine actual. La asistenta és l’adaptació de la novel·la que més has vist al metro, a la platja, als aeroports, a Instagram i a les sales d’espera aquests últims anys (a Espanya es va publicar l’octubre del 2023). El llibre de la portada blava amb les lletres grogues i un ull guipant pel pany, el best-seller (i inici de saga) de la nord-americana Freida McFadden. Un thriller juganer i addictiu, ple de cops de volant i decisions imprevisibles, que Paul Feig ha sabut traslladar el cine amb una barreja equilibradíssima d’elegància i broma. El director de La boda de la meva millor amiga (2011) concep La asistenta des del respecte al material de base, sense ironia, sense creure’s millor que ell, però apuntalant amb decisió i molta conya els seus excessos. L’arribada de la Millie (Sidney Sweeney) a la mansió dels Winchester (Amanda Seyfried i Brandon Sklenar) per treballar com a minyona és el punt de partida d’una pel·lícula que reviu el psycho thriller dels 90, sobretot el que implicava invasió domèstica i fins i tot amb derives al thriller eròtic. La asistenta s’emmiralla amb picardia en pel·lícules com La mano que mece la cuna (1992), Dona blanca soltera busca (1992), Hiedra venenosa (1992) i Pasión obsesiva (1996). Hi trobem elegància en la direcció, tensió sostinguda, molt sentit de l’humor, alguna escapada cap al terror i dues actrius entregades als excessos dels seus personatges i les bogeries del relat.

Notícies relacionades

Festa

A Sabrina no se li va escapar una teta

‘La asistenta’

Director: Paul Feig (Estrena: 01/01/26)