L’any de Rosalía (de nou)

Aquest 2025, com ho van ser el 2022 i el 2018, ha sigut dur per als artistes amb altes aspiracions que hagin publicat un àlbum. Els anys que Rosalía treu disc, els altres ja es poden anar apartant. D’acord, l’apunt és exagerat (i injust), però alguna cosa sí que hi ha: no estem acostumats a campanyes tan imperials i a consensos admiratius tan amplis entorn una obra com els que, de nou, ha propiciat la cantant de Sant Esteve Sesrovires, ara amb el quart àlbum Lux llançat el passat 7 de novembre.

Sí, fa quatre dies, i ja es fa estrany imaginar que hi va haver un temps, i no molt llunyà, en què el món existia sense Lux. En aquestes vuit setmanes, el disc ha sigut nuclear en la conversa social, a joc amb un màrqueting de tempo sibil·lí, vigilat de prop per Rosalía i els seus: generador de suspens, amb aires d’improvisació (i de caos: l’episodi viari de Callao, el suposadament incontrolat filtratge de cançons), combinant l’aura d’innocència de l’artista amb el pla de dominació mundial (en una roda d’entrevistes en què no s’ha donat joc a ni un sol mitjà català). Rosalía total, omnipresent, innegable. I amb el tsunami comunicatiu, la resposta a la contra d’una part de l’opinió pública: Rosalía invasiva, sobrevalorada, l’artista que t’obliguen que t’hagi d’agradar.

Però tot i que l’aparell promocional de Rosalía pugui generar rebutjos, el cert és que, a les tribunes d’opinió musicals, l’escrutini de Lux és extremadament elogiós. D’una manera inèdita si parlem de l’esfera internacional, per a un àlbum espanyol majoritàriament cantat en castellà. Meravella el do de Rosalía per situar en el centre del mainstream una obra d’arquitectura complexa i avantguardista, feta de materials aparentment allunyats del pop com són les cordes de la Sinfònica de Londres i les veus de l’Escolania de Montserrat i el Cor de Cambra del Palau de la Música.

A l’hora del balanç crític Lux ha posat d’acord les redaccions dels diaris del país. Millor disc de l’any per a EL PERIÓDICO, com ja ho van ser El mal querer (2018) i Motomami (2022), i també per a El País, El Mundo, ABC, La Vanguardia y Ara així com Forbes. En la premsa especialitzada hi ha una mica més de modulació. Primera plaça a Rockdelux i a Jenesaispop. A Efeeme y Binaural apareix al quart lloc; a Mondosonoro al cinquè i a Enderrock han apartat Lux dels llistats per gèneres musicals i li han atorgat un "premi especial del jurat".

Tendència a l’alça

En els mitjans internacionals, el portal Metacritic que mesura les avaluacions dels discos en la premsa anglosaxona, reflecteix que Rosalía segueix la seva tendència a l’alça: El mal querer va sumar 89 punts sobre 100 i va quedar en 25è lloc de l’any 2018; Motomami es va enfilar al primer lloc el 2022 amb 94 punts, i ara Lux assoleix els 95 punts i comparteix el lideratge amb Debí tirar más fotos de Bad Bunny (el seu gran rival en els rànquings del 2025).

Destacable és el reconeixement al millor disc de l’any per The Guardian també per The Independent, Esquire y Entertainment Weekly. Mitjans britànics, nord-americans, en general poc o gens receptius al que s’allunyi del seu radar en anglès. Altes posicions a les llistes de Billboard (segon) Rolling Stone (tercer)The New York Times (quart) Les Inrockuptibles (quart) i Variety (cinquè). Més discret aquesta vegada és el 16è lloc a Pitchfork. Entre les capçaleres especialitzades, i en un camp tan segmentat com la música, hi ha línies editorials que marquen distàncies: no hi ha ni rastre de Lux als llistats amb accent pop-rock clàssic de Mojo i Uncut (que entronitzen Pulp).

Notícies relacionades

Comèdia popular

Tensió i desvergonyiment

Lux fa lliscar pistes que canvien les regles de joc. Hi són aquestes 13 llengües que combina, un poliglotisme amb què Rosalía diu als nord-americans (que han esgotat les entrades per veure-la, per exemple, dues nits al Madison Square Garden) que el món no és només el que parla anglès. El disc realça l’educació musical acadèmica, just després que es burlessin d’ella per fer gires amb ballarins i sense instrumentistes. I l’embolica aquesta espiritualitat que suggereix novetats en la percepció juvenil de la transcendència, convertint-la en material pop. És significatiu a Espanya, on en les generacions madures flota l’associació, segurament caducada, de religió i repressió.

Rosalía ens diu que la música popular pot ser ambiciosa i presentar múltiples capes de significat. L’ha ajudat que avui la música de consum és més oberta i que als més joves no els fa enrere un arranjament electrònic disruptiu, una estructura harmònica imprevisible, el solapament de gèneres en un mateix disc (o en una mateixa cançó). La seva carrera apunta maneres de llarg abast en un temps que avança ultraràpid, despietat, en què una Taylor Swift ha sigut més aviat escombrada dels balanços de l’any després d’exercir d’emperadriu del pop durant dues temporades. Res dura per sempre, però això ella segur que ja ho sap.