Mariano Cohn i Gastón Duprat: "La nostra pel·lícula és tan iconoclàstica que no respecta res, ni tan sols el cine"

Estrenar una pel·lícula com aquesta, que no amaga la seva mala bava, el dia de Nadal, ¿els sembla una bona idea?

Gastón Duprat: Ens agrada la data. Així Homo argentum és un regalet que els portem de l’Argentina. Una capseta amb 16 pel·liculetes. Sense mala intenció.

¿La pel·lícula neix de la voluntat d’obrir un debat sobre el que significa ser argentí el 2025?

G. D.: En realitat, no va ser res tan premeditat. La idea va sorgir d’una xerrada amb Guillermo Francella en una de les aturades del rodatge d’El encargado en què ell va dir que sempre havia somiat fer una pel·lícula com Els monstres, de Dino Risi. La vam veure, vam agafar la idea de la pel·lícula episòdica i la vam omplim amb contingut propi. Són històries de Buenos Aires i amb protagonistes masculins, que això també li dona una perspectiva; no es tractava de dir: "Així som els argentins», de cap manera, tot i que després el debat va girar una mica entorn d’això. Quan li vam passar el guió al Guillermo, ell pensava que faria un o dos papers, però li vam insistir que havia de protagonitzar tots els episodis. Així que, després de molts dubtes, perquè era una cosa molt arriscada, va acceptar i ja ens hi vam llançar.

Els monstres mostrava la cara més lletja de la societat italiana amb una brutalitat que a Homo argentum està més continguda.

G. D.: Sí, la nostra és més suau. I tot i així a l’Argentina ha despertat passions.

Mariano Cohn: Una cosa que comparteixen les dues pel·lícules és que arriben en moments d’ebullició, de molt debat en la societat.

També comparteixen haver agradat molt al públic i molt poc als crítics.

G. D.: En el cas d’Homo argentum, és cert que a alguns crítics a l’Argentina no els va agradar, però a les plomes més sofisticades del país, sí. La pel·lícula va molestar els més nacionalistes i potser alguns que es van veure en un mirall i no els va agradar el que reflectia. D’altra banda, va anar molta gent a veure-la als cines. És una pel·lícula que va sortir de la pantalla i se’n va anar a les cases, als carrers, als bars, per ser discutida. Va sortir del micromon gris i tristíssim del cine, que no interessa a ningú, i va impactar per tots costats. Hi va haver milions d’opinions, n’hi va haver molts d’ofesos, molts que van odiar la pel·lícula, molts que la van estimar. Va tocar un nervi, com el dentista. Per a nosaltres això el punt ideal: fer una cosa que es converteixi en més que una pel·lícula.

Que Javier Milei la defensés públicament com "una obra d’art antiwoke», ¿va afavorir la pel·lícula o la va condemnar a quedar segrestada per la política?

M. C.: Ja des d’El hombre de al lado [de 2009] estem acostumats que s’opini molt de la nostra obra, que hi hagi gent que se la vulgui apropiar, ja sigui des d’un govern o des d’un partit polític. Nosaltres no estem alineats amb cap partit i la pel·lícula, encara menys. La de Milei és una opinió més dins dels dos milions d’espectadors que van anar a veure-la.

G. D.: Quan una cosa és tan massiva, les interpretacions són impossibles de controlar. Tant fa que jo estigui o no d’acord amb el que pensa algú que la va veure. Que Milei sortís a parlar d’Homo argentum va sumar al disbarat, a tot l’insòlit que va passar. També la presidenta Cristina [Fernández de Kirchner] va demanar veure la pel·lícula, perquè està amb una turmellera electrònica i no pot sortir de casa.

M. C : Hi va haver tot un debat periodístic sobre si corresponia que Cristina tingués accés a un link estant presa…

G. D.: Bé, nosaltres ho vam autoritzar [rialles]. Això també va ser part del folklore. I després hi va haver coses encara més esbojarrades, com que durant un mes els telenotícies de tots els canals de televisió s’ocupessin de la pel·lícula, que fóssim trending topic a totes les xarxes socials durant setmanes…

M. C.: Que una associació nacionalista ens volgués treure la ciutadania argentina…

¿Per què creuen que la pel·lícula ha generat una reacció tan visceral?

M. C.: Quan afegeixes com a condiment unes gotes d’incorrecció en un moment de tanta correcció política, ja saps que hi haurà qui s’ofengui. Però la dimensió d’això ens ha sorprès. Potser és perquè es fica amb alguns temes sagrats amb què el cine i la televisió, almenys a l’Argentina, no s’havien ficat mai.

G. D.: Una cosa que ha ofès molt de la pel·lícula és que traiem un cura villero [un sacerdot que viu en un barri precari], que és una figura que mai havia sigut retratada. Als crítics els va molestar molt, perquè a l’Argentina el progressisme va amb crucifix, i això és important. El cine argentí, que mai ha sigut gaire valent en la denúncia i només va començar a denunciar quan ja la cosa va estar consumada, sempre va retratar els capellans com nobles, transparents, benintencionats i solidaris. I bé, no, també tenen les seves contradiccions.

Un dels episodis retrata amb bastanta malícia la hipocresia d’un director de cine. ¿Com s’ho han pres els seus col·legues?

G. D.: Alguns es van enutjar molt. També molts crítics es van ofendre. El que sí que et puc dir és que nosaltres vam disfrutar molt escrivint-ho. És una cosa molt patètica el que passa amb els artistes quan pugen als escenaris a rebre premis i aprofiten per defensar causes nobles de les quals no en saben res i que els importen encara menys, i fins i tot ploren i què sé jo. És una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció, em semblava insòlit, i, tot i que estava ben a la vista, ningú ho havia posat en una pel·lícula. Nosaltres ho hem fet. A més, l’episodi es diu Un film necesario, quan el pitjor que li pot passar a una pel·lícula és que sigui necessària.

M. C.: Això de necessari és una categoria recent però que s’aplica un munt. El súmmum del film necessari és quan passar a ser de visió obligatòria. O sigui, que s’ha de projectar a totes les escoles, tots l’han de veure. Per a Homo argentum 2 farem això.

¿Hi haurà segona part?

M. C.: Sí, és clar. Homo Argentum 2. Un film de visió obligatòria. Aquest serà el títol [rialles].

¿Fins a quin punt el fet de presentar una pel·lícula dividida en 16 micropel·lícules és una manera de connectar amb els nous hàbits de consum audiovisual, especialment del públic jove?

M. C.: Això és una cosa que ens l’han dit com a crítica, com si fos una cosa d’inferior categoria. A nosaltres, tot el que sigui l’encreuament del cine amb la televisió, amb el documental, amb el videoart i amb altres maneres d’experimentar l’audiovisual sempre ens ha agradat i les nostres pel·lícules estan plenes de picades d’ullet a això, perquè és el que fa que el cine evolucioni més ràpid.

G. D.: A mi no em molesta que la pel·lícula es vegi en un telèfon o que es vegin fragments a TikTok. No anhelo la sala de barri, el cine vell… Que cadascú la vegi com vulgui. Jo prefereixo veure-la en una pantalla gran o en un bon televisor amb un bon equip de so , però si un noi la vol veure en un telèfon al metro, endavant.

Notícies relacionades

David Bisbal, nadales d’etiqueta i èxits ‘turbo’

El miracle musical de Rachid B

¿Que la pel·lícula més taquillera del cine argentí sigui un altre film episòdic com Relatos salvajes [Damián Szifrón, 2014] ha sigut un mirall o una càrrega?

G. D.: Szifrón ens cau bé, però les dues pel·lícules no tenen res a veure. Diria que són oposades ontològicament. La nostra és tan iconoclàstica que no respecta res. Ni tan sols el cine.