Un Raphael reconstituït, més concís i pur al Palau Sant Jordi

Eldel dissabte al Sant Jordi (amb format per a 6.000 persones, xifra de la promotora The Project) va ser el Raphael de sempre, com va remarcar al cantar ‘Yo sigo siendo aquel’, tot i que el concert fos una mica més acotat en minutatge (una hora i 45 minuts) i algunes cançons pausades les cantés assegut en una butaca (‘Hablemos del amor’). És igual, va estar vocalment pletòric, modulant fins i tot les arrencades hiperexpressives tan seves, més concís.

Així va ser des que va sortir atacant ‘La noche’, pimpant i gallard, amb patilles dels setanta i una jaqueta amb brillantors que aviat va volar pels aires per deixar-lo en rigorós uniforme de negre, de ‘chansonnier’ existencialista. La cançó francesa és als seus fonaments i hi va dedicar el seu últim àlbum, ‘Ayer...aún’ (2024), de què no va cantar el seu tema títol, ‘Hier encore’ (de Charles Aznavour), però sí fins a quatre adaptacionsdel repertori d’Édith Piaf, amb el toc d’acordió al seu lloc: primer, d’una tirada, ‘Padam padam’, ‘La vida en rosa’ i l’‘Himno al amor’, i més endavant, l’argentina ‘Que nadie sepa mi sufrir’ (‘La foule’), a veu i guitarra. Raphael sentit i pulcre, dient cada estrofa i acompanyant-la del repertori gestual, alçant la mà dreta per segellar l’últim vers.

Clàssics no habituals

Notícies relacionades

Barcelona es prepara per a un Nadal ple de musicals

De quan les bombolles i mig Hollywood ens felicitaven el Nadal: de Paul Newman a Demi Moore, Gwyneth Paltrow i Shakira

El rei del pentagrama d’aquesta gira ‘Raphaelísimo’ no és cap altre que Manuel Alejandro, autor de mig repertori, incloent rescats d’alguns clàssics no sempre citats, cas de ‘Desde aquel día’. Oportunitat per degustar cançons d’una tènue intimitat i que tendeixen al remolí dramàtic. Va dominar l’ arranjament sobri, atent a les versions originals (subtil i fidel el de ‘Digan lo que digan’) i només a ‘Yo soy aquel’ va entrar en acció un trot electrònic presumptament actualitzador, sense més transcendència. Àlgides revisions d’‘Amor mío’ i ‘Cuando tú no estás’. Raphael no és gaire de ‘medleys’, però sí d’adaptacions abreujades, la seva manera d’ acomodar fins a 26 temes, com observem a ‘Cierro mis ojos’.

Va ser un Raphael resolutiu, que no va estar per perdre el temps amb parlaments i que no va desitjar bona nit més que per acomiadar-se. Al gra, aprofitant cada minut i deixant que les seves cançons parlessin per ell. El seu repertori és gegant i va lliscar cap al ‘kitsch’ nadalenc a ‘La canción del tamborilero’ i la dinàmica pop a les fites ‘Ámame’ i ‘Escándalo’. Economitzant recursos, filtrant tics, va cantar com en els seus millors dies i va deixar les aigües encrespades pel sisme submarí final de ‘Como yo te amo’, confirmant de nou que, després d’un contratemps de salut, no surt un Raphael devaluat sinó més pur.