‘Emily en París’ és ara ‘Emily en Roma’

L’Emily és la directora de l’oficina, cosa que suposa un pas endavant des del punt de vista professional. I també sembla haver trobat l’estabilitat amorosa, precisament, en l’hereu de Moraturi, el Marcello (Eugenio Franceschini). "Tota la sèrie que mira de trobar la seva pròpia veu", va comentar Lily Collins en roda de premsa sobre el molt discutit personatge, irritantment ignorant per a alguns, absolutament encantador per a d’altres, com tots els homes heterosexuals que la coneixen en la sèrie.

"Ara, per fi, ha trobat aquesta veu. I està mirant d’afirmar-se encara més a si mateixa, tant en l’àmbit laboral com en el romàntic. Crec que ha crescut molt en la seva feina. La seva relació amb [la seva cap] la Sylvie [Philippine Leroy-Beaulieu] és cada vegada mes pròxima i això l’ajuda en qüestions de confiança interior".

Com de costum, aquests canvis interns es reflecteixen en les decisions de vestuari. L’Emily vesteix de manera menys extravagant que en les primeres temporades: ara les seves eleccions són més subtils, tot i que l’espectacle de costura es manté. "Sap articular-se a si mateixa d’una manera diferent, i l’atreviment i la brillantor es contenen per donar peu a conjunts que, sense resultar igual d’acolorits, són igual de rotunds. Simplement, són una mica més entallats".

Dues dones més claus

Malgrat el que pugui indicar el títol, Emily en París no és només la història de l’heroïna titular, expatriada en permanent i una mica matusser procés d’adaptació. També explora en profunditat les vicissituds de dues dones més amb forta personalitat. D’una banda, hi ha la ja esmentada Sylvie, també ancorada, de moment, a Roma, en part pel seu amant director de cine, en part per la seva intenció de sumar més clients a la nova seu. "Veurem què passa quan l’armadura de la Sylvie s’esquerda", avisa l’actriu Philippine Leroy-Beaulieu. "És interessant que sempre estigui intentant tantes coses, tant en l’àmbit amorós com en el professional. I que d’alguna manera falli en totes, cosa que em sembla genial. M’encanten els personatges que no aconsegueixen els seus objectius", explica.

De l’altra, tenim la Mindy (Ashley Park), millor amiga de l’Emily, que sí que veurem a París de tornada de la seva feina com a jurat de Chinese popstar. Els seus ulls es posaran en el noi inapropiat. "Quan la vam conèixer en la primera temporada, era el personatge més lliure, el que s’estava jugant menys coses", explica Park. "Després l’hem vist deixar-se la pell en moltes amistats i ara sí que té més per perdre".

Després de la tercera temporada, Darren Star, creador de la sèrie (i, recordem-ho, de Sensación de vivir i Sexo en Nueva York), va augmentar el camp d’acció sense deixar del tot París. "Volíem que l’espectador viatgés a Roma i Venècia [que també té presència] a través de nosaltres. Però era la història la que ens havia de conduir naturalment a aquests llocs, i així va ser com va passar. Encaixava perfectament, perquè Itàlia és un altre lloc utòpic que qualsevol persona del món voldria visitar".

Per a l’actor veronès Eugenio Franceschini era molta responsabilitat mostrar la bellesa de dues de les seves ciutats preferides: "Em vaig mudar a Roma amb 18 anys per estudiar a l’escola nacional de cine. I Venècia és la ciutat més bonica del món, on espero viure algun dia i també morir".

Postals idíl·liques

Notícies relacionades

El final d’una era en el cine: així van ser les dues setmanes més convulses al Hollywood del segle XXI

BCN acollirà la primera exposició de Charlotte Perriand

Com és d’esperar, la visió que s’ofereix d’Itàlia és una col·lecció de postals idíl·liques i majestuoses amb parades al luxós hotel La Posta Vecchia, antiga residència de retir del magnat petroler John Paul Getty, o l’imponent palau de la Civiltà Italiana, un gran exemple d’arquitectura racionalista on l’Emily perd la raó per (és clar) una bossa de mà. Roma és una ciutat on es beu i balla al carrer en nits de dia feiner.

No hi falten els plans gairebé pornogràfics de pasta. Però el que més va commoure Collins durant el viaggio van ser les gòndoles venecianes. "No podia creure el que veia. Que precioses que són, que bonic que tothom vagi en blanc i negre... No vaig imaginar que seria tan increïble, i ho sentia així cada dia", assenyala.