Ser de dretes i que t’agradi Extremoduro

La mort de Robe Iniesta ha causat un dol més transversal del que s’esperava: resulta que el músic extremeny agradava no només a rojos i progres, sinó també a afins a altres colors polítics, i fins i tot Feijóo ha elogiat l’"empremta inesborrable" de la seva obra. Tot això ha encès un debat intens i que crida l’atenció. Que Extremoduro tingui admiradors que no es consideren d’esquerres ha fet petar alguns caps (que es diuen progressistes) i ha generat indignades acusacions d’apropiació, una de les cantarelles d’aquesta era.

¿No es pot ser de dretes i que t’agradi Extremoduro? Per començar, Iniesta advocava per la llibertat de criteri i pel rebuig de doctrines i consignes. És ressenyable que aquesta classe de línies vermelles s’acostumin a marcar des de certs grups: no recordo ningú de dretes amonestant algú d’esquerres perquè li agrada Raphael o Julio Iglesias i acusant-lo d’"apropiar-se’n". I després n’hi ha que fan tota mena d’escarafalls enfront de la intolerable polarització.

Recordo Labordeta, cantautor orgullosament roig, afirmant que una vegada fas pública una cançó, té vida pròpia i l’oient la interpreta com li plau. El mateix deia Robe Iniesta, que no volia donar explicacions sobre les seves lletres i apel·lava a la llibertat del receptor. Després, de vegades passa que les ideologies més allunyades s’arriben a tocar, i en els confins lírics hi ha coincidències: en les cançons de Labordeta hi flotava una emoció davant el paisatge de l’Aragó que pot commoure algú d’ànima conservadora. Per no parlar de la invocació de la llibertat en la seva cançó més famosa.

Notícies relacionades

El teatre del futur mira al passat

‘Los domingos’ i ‘Anatomía de un instante’, triomfen en els Premis Forqué

Un efecte semblant pot haver causat la literatura d’Iniesta: la seva mirada des del jo, aquest individualisme àcrata, el rebuig de l’autoritat i de les normes. I sí, l’accent en la llibertat. No costa tant veure-ho. Es tracta de voler veure-ho, clar. No dic que Iniesta fos de dretes, sinó que gent que ho és es pot sentir interpel·lada per les seves cançons i que no hauria de ser tan terrible admetre-ho, per molt d’esquerres que et sentis.

I després hi ha la idea que a la vida tot és política. A veure, si apliques la lupa a tot el que es mou, segur que arribaràs on vols arribar, però ¿serà tan important la teva conclusió? No crec que sigui una casella política el que defineix i engloba Robe Iniesta. Aquestes coses hi són per als artistes menors, que necessiten un relat fàcil que tapi les limitacions del seu talent. I entossudir-te a buscar la lectura política de qualsevol cosa que dius que t’estimes pot acabar sent la manera més eficaç de carregar-te-la.