Un actor marcat per l’exili

El 1977, quan les coses encara eren bastant complicades en matèria de censura cinematogràfica per molt que Espanya hagués entrat en la seva Transició cap a la democràcia, Jaime Chávarri, que venia de realitzar un documental sobre la família Panero que també era una radiografia de la història recent del país, El desencanto, va triar Héctor Alterio per protagonitzar A un dios desconocido. L’actor argentí, mort aquest dissabte als 96 anys, sabia molt de repressions, ja que es va instal·lar a Espanya fugint de la violència estatal i paramilitar que s’imposava a l’Argentina dels 70.

En A un dios desconocido, que és una de les seves millors interpretacions, va donar vida a un madur mag homosexual que torna als paisatges de la infantesa, paisatges nostàlgics però també terribles, ja que el pare del protagonista va ser assassinat l‘any 1936 per un grup feixista. Un film exemplar, llavors i ara, pel que fa a la memòria històrica.

Pare d’actors (Ernesto i Malena), Alterio va néixer a Buenos Aires el 1929 i deixa darrere seu una filmografia gegant, de més de 150 títols entre pel·lícules i sèries a l’Argentina i Espanya, a més d’una rigorosa i també prolixa carrera als escenaris teatrals. Des de finals dels anys 40 i fins a la primera meitat dels 70 va treballar en aquests dos mitjans. Va formar una companyia pròpia, Nuevo Teatro, amb la premissa de revolucionar en tant que sigui possible l’escena teatral argentina, i va protagonitzar des de 1966 algunes de les pel·lícules més significatives d’aquell període firmades pels fundadors del que es considera el cine modern argentí: Los siete locos, de Leopoldo Torre Nilsson; La tregua, de Sergio Renán, i La Patagonia rebelde, d’Héctor Oliveira.

A un dios desconocido li va acabar reportant el premi d’interpretació del festival de Sant Sebastià, i el 2004 se li va concedir el Goya d’Honor. Havia arribat al cine espanyol de bracet del productor Elías Querejeta, que el va contractar per a papers secundaris en els films Pascual Duarte, de Ricardo Franco, i Cria cuervos…, de Carlos Saura. També va intervenir en l’exitosa La guerra de papá, d’Antonio Mercero, i en Asignatura pendiente, de José Luis Garci.

La seva idea era compaginar el cine a Espanya i l’Argentina, però va decidir quedar-se aquí i obtenir la nacionalitat espanyola, després de ser amenaçat de mort per la Triple A (Aliança Anticomunista Argentina), un grup terrorista parapolicial en què hi havia elements de la ultradreta argentina, delinqüents comuns, una lògia italiana, policies corruptes i membres de les forces armades.

Això passava el 1974, quan era a Sant Sebastià presentant diverses pel·lícules argentines. Després de rebre les amenaces, el festival li va facilitar part dels tràmits burocràtics perquè pogués instal·lar-se al país. Al cap d’unes quantes setmanes, també van arribar a Espanya la seva dona, Ángela Bacaicoa, i els seus fills. A partir d’aleshores, Alterio seria una figura recurrent tant en el cine d’autor espanyol com en produccions més de consum: ¡Arriba Hazaña!, Las truchas, Las palabras de Max, El crimen de Cuenca, Asesinato en el Comité Central, la sèrie Teresa de Jesús, Mi general, Don Juan en los infiernos o El detective y la muerte.

La tornada a l’Argentina

Notícies relacionades

L’ArtHub de La Caixa fa els primers passos a l’Hospitalet

Salamandra creixerà 500 metres

Amb la situació política més calmada a l’Argentina, va tornar al cine del seu país a mitjans dels 80 amb films del pes de La historia oficial, de Luis Puenzo –una reflexió sobre el paper passiu d’algunes persones durant la dictadura de Videla que es va alçar amb l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa–, i la taquillera El hijo de la novia, de Juan José Campanella, en què va donar vida al pare del Ricardo Darín.

Actiu fins al final, la seva última interpretació va ser en la sèrie creada per Borja Cobeaga i Diego San José Su Majestad, una fantasia còmica sobre la monarquia espanyola en la qual va coincidir en un episodi amb el seu fill Ernesto Alterio. I més recentment havia representat en teatre una obra de caràcter autobiogràfic, Una pequeña historia, escrita i dirigida per la seva dona, Ángela Bacaicoa.