L’últim tità del rock espanyol

Ha mort Jorge Martínez (Jorge Ilegal, Jorjón) i el rock espanyol perd el seu últim tità, un dels pocs guitarristes i cantants de la seva generació que seguia en actiu els seus 70 compliments. Aquell any havia publicat Joven y arrogante, tretzè àlbum d’estudi de la banda asturiana Ilegales, que liderava des dels anys 80. Al setembre va haver d’interrompre la gira de presentació a l’haver-se-li detectat un càncer. Va morir a l’Hospital Central d’Astúries, on estava ingressat des de fa dies.

Nascut a Avilès l’1 de maig del 1955, fill d’un secretari judicial pertanyent a una família amb antecedents nobiliaris, Jorge Martínez va ser un nen curiós i batallador. Va descobrir amb només tres anys les impostures de la vida, a Oviedo, quan es va adonar que les granotes de la font del Campo San Francisco eren de metall. També va viure amors infantils que després es colarien en les seves cançons i, per damunt de tot, va descobrir el rock via Elvis, els Beatles i Los Bravos. Li agradava explicar la seva estada en un centre per a nens-problema, el seu servei militar, els seus trasllats seguint les destinacions del seu pare i, finalment, el seu establiment al Gijón de finals dels 70. Tot i que va arribar a iniciar-se a la Facultat de Dret, la música ja l’havia convertit en un professional. Amb el carnet de circ i varietats que va obtenir als baixos del teatre Filarmónica es va iniciar en el món de les orquestres de la mà de Manolo Carrizo i el seu conjunt i allà va trobar el seu chitlin circuit (el circuit on es van entrenar tots els músics del blues i soul als EUA en els 60).

Apassionat tant per Sex Pistols com per Attractions o Police, Jorge Martínez va voler pujar ben aviat a la new-wave i va assajar les seves primeres cançons, moltes de les quals després apareixerien als primers discos d’Ilegales amb Madson o Los Metálicos. Tot i que en aquestes bandes, on també hi havia el seu germà Juan Martínez (que després formaria Los Ruidos), va coquetejar amb sons més lisèrgics, Jorge Martínez redueix la formació al trio bàsic de rock amb David Alonso a la bateria, que ja havia estat a les seves primeres bandes, i amb Íñigo Ayestarán al baix. És aquesta formació la que surt vencedora de la Primera Mostra de Pop Rock d’Astúries, el 1982, tenint l’oportunitat de gravar tres cançons en un àlbum col·lectiu. Registren a Estudios Norte, amb Pedro Bastarrica i René de Coupeaud, que durant els 80 serien els seus productors de referència, tres cançons que són himnes en la història del rock espanyol: La fiesta, Princesa equivocada i Europa ha muerto. De forma molt ràpida, discos Arrebato els grava aquell mateix any el single amb Revuelta juvenil en Mongolia i La pasta en la mano un altre cop directe a l’estómac d’un rock urgent, violent, amb lletres igual d’afilades i precises. El disc Ilegales el seu debut, no trigaria a arribar, aquell mateix any, tot i que amb una peripècia discogràfica rocambolesca que li va fer passar de la CBS a la Fonográfica Asturiana i que va rescatar i va fer possible, finalment, el suport decidit de Víctor Manuel, el 1983.

L’aterratge d’Ilegales a l’escena de la “movida” dels 80 va ser una bomba. Hi va haver episodis després molt repetits de baralles al Rock Ola i un so que va deixar tothom sorprès. "¡Eren uns salvatges!", celebrava el crític musical Jesús Ordovás. Per al seu nou disc Agotados de esperar el fin van intentar un so més matisat, el van gravar a Madrid i, tot i que la banda no va quedar a gust, va prosseguir el seu camí triomfal, ara ja amb Willy Vijande al baix (reincorporat en els últims anys a la formació actual després de la mort d’Alejandro Espina) en substitució d’Íñigo Ayestarán. El 1985 tornen als estudis de Bastarrica i De Coupeaud per registrar Todos están muertos, àlbum que tanca la trilogia inicial de la banda.

El recorregut posterior de la banda va portar un disc en directe, canvis en la formació (l’entrada de Rafa Kas al baix en 1990 i l’anterior d’Alfonso Lantero a la bateria) i un so amb els nous matisos dels teclats (Tolo de la fuente) i el saxo (Juan Flores). A aquesta època pertanyen els discos Chicos pálidos para la máquina (1988) i (A la luz o a la sombra) Todo está permitido (1990), amb cançons tan emblemàtiques com Ángel exterminador del primer, o Cançión obscena y Me gusta como hueles, del segon.

Notícies relacionades

El Festival de Jazz de BCN encara el 60è aniversari amb un trienni de celebracions

James Cameron: "Menysprear l’ecologisme com a notícia falsa és molt convenient per als tirans"

Formació estable

Els 90 van incidir en aquest so en ocasions de més rhythm-and-blues, com a Regreso al sexo químicamente puro (1992) i després han definit una de les formacions més estables de la banda, amb l’entrada d’Alejandro Espina al baix, que va continuar tocant amb Jorge Martínez fins a la seva inesperada mort el 2016, i de Jaime Beláustegui a la bateria, avui encara en la formació. Després de discos com El corazón es un animal extraño i El apóstol de la lujuria la banda es fa un homenatge amb el directe El día que cumplimos 20 años. L’inici dels 000 va portar una nova revisió del cànon d’Ilegales amb el disc 126 cançons d’Ilegales i una gira de comiat que va portar Jorge Martínez a anunciar el final del projecte per abordar, amb gairebé els mateixos músics, un peculiar homenatge a les orquestres clàssiques amb J. M. y los magníficos. No va durar gaire. El 2014 va anunciar la tornada del seu projecte principal i en aquests últims 10 anys ha estat traient discos, girant com mai per Espanya i Llatinoamèrica i presentant el documental sobre la seva trajectòria Mi vida entre las hormigas.