Del dit al fet

Extremadura dos: Càceres i Badajoz. Així s’ensenyava geografia espanyola durant el franquisme. Amb rimes fàcils i mecàniques, la memorització convertia l’alumne en un simple mico repetidor permanentment a prova. Encara avui alguna neurona del cervell dels seus supervivents continua ocupada per imitacions d’un coneixement superficial, fruit també del temor de pagar les conseqüències de quan la lletra amb sang entrava.

Aquella valenta terra de conqueridors de què s’enaltien les gestes i places històriques mentre se n’ignorava el subdesenvolupament galopant, és avui afortunadament un altre territori, convertit per uns dies en el centre del mapa polític espanyol. Per allí caminen Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal projectant les seves diferències davant uns comicis que no haurien d’anar ni d’ells ni del seu afany de destrucció mútua, sinó dels extremenys i les seves necessitats. En sanitat, per exemple.

A Extremadura totes les interrupcions voluntàries d’embaràs es realitzen en centres privats. Totes. Ho exposa el ministeri que, en canvi, assenyala la paradoxa que la majoria de les dones a les quals l’any passat es va negar aquesta atenció en els centres públics van ser, precisament, informades en aquests mateixos centres. Mostra d’un desequilibri a resoldre tot i que res indica que així vagi a ser. Hi ha altres interessos de vegades embolicats en l’objecció de consciència de sanitaris, als quals Isabel Díaz Ayuso ofereix empara just quan en un dels seus hospitals s’ha revelat la barra del negoci. No és l’única contradicció.

En una comunitat autònoma, Extremadura, on l’afecte pels catalans no cotitza precisament a l’alça (informe ICIP-ESADE) el PP i el PSOE emprenen la seva batalla per mirar de controlar-la després del seu puntual acord parlamentari a Madrid per endurir les penes als multireincidents. En el centre de la simbòlica i imaginada fotografia, Miriam Nogueras Camero (Dosrius, Barcelona, 11 de maig del 1980).

Va ser la contundència a l’hemicicle de la portaveu de Junts anunciant la ruptura de relacions amb el Govern i, amb aquesta, la mort de la legislatura el que va portar aquesta setmana a Pedro Sánchez a disculpar-se radiofònicament. Va assumir l’incompliment dels acords tot i que va callar els favors fets als independentistes i que aquests no esgrimeixen perquè no constaven als papers.

Notícies relacionades

L’arquitectura, escultura descomposta

Israel celebra mantenir-se a Eurovisió i condemna el "boicot"

Empresària

Hores després, va ser l’aparentment freda i inalterable intransigència de la parlamentària Nogueras la que va replicar que res havia canviat, mantenint la pilota al terreny de joc de la Moncloa. Així, la jugadora de futbol va aplicar de nou en el camp la tàctica del seu entrenador i president del club, Carles Puigdemont. L’home que, protegit per la dona de llisa cabellera, es reserva l’última paraula i la possible correcció. Però Miriam Nogueras també té vida pròpia. És l’empresària tèxtil que entén les dificultats dels autònoms i força l’ajornament de l’entrada en vigor del sistema Verifactu. És la persona agradable i somrient que, quan es treu l’uniforme del recel i deixa de banda la lletania secessionista, guanya presència i credibilitat. Ho saben bé aquells a qui reserva la seva intimitat, l’espai on es protegeix de la malvolença política que li genera aquesta Espanya que diu que no li importa, però per a la qual també legisla. Acaba d’ajudar Extremadura a millorar la seva seguretat. Sorpreses et dona la vida.