Exposició
Mercè Rodoreda, un bosc contra clixés fossilitzats
Obres de Suzanne Valadon, Ramon Casas, Fina Miralles, Marc Chagall, Man Ray i Leonora Carrington, entre molts altres, dialoguen al CCCB amb l’autora de ‘La plaça del Diamant’.
L’exposició celebra la «radicalitat creativa» de l’autora catalana
Entre els ecos de l’exili i el gran mural que mostra les portades de les més de 40 edicions internacionals de Mirall trencat, una petita vitrina recull al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona alguns dels acudits de nàufrags que, pel que fos, Mercè Rodoreda (1908-1983) col·leccionava amb gran avidesa. Instal·lada a Ginebra, travessada per la soledat, l’escriptora encadenava obres mestres o simplement majúscules com La plaça del Diamant, Jardí vora el mar i El carrer de les Camèlies mentre retallava tires còmiques de la premsa en què veia reflectit el seu propi desarrelament. "Escriure en català a l’estranger és el mateix que voler que floreixin flors al pol Nord", es pot llegir al costat d’una d’aquestes vinyetes descolorides.
Abans d’això, en l’apartat dedicat a la infància, una inquietant fotografia de la barcelonina Bego Antón, un gerro de flors en plena combustió, resumeix encara millor el que es proposa Rodoreda, un bosc, la colossal exposició amb què el CCCB vol reivindicar la contemporaneïtat i radicalitat creativa de la gran autora catalana del segle XX. A saber: netejar la mirada de "clixés fossilitzats" i enderrocar l’estereotip "cursi" que associa la catalana amb les flors. "Es tracta d’entendre Rodoreda amb una mirada nova i renovada", va defensar ahir la comissària de l’exposició, Neus Penalba. Per aconseguir-ho, màniga amplíssima i afartament visual: més de 1.300 metres quadrats i 400 peces d’artistes i creadors com Suzanne Valadon, Man Ray, Fina Miralles, Pablo Picasso, Leonora Carrington, Ramon Casas, Dora Maar, Giorgio de Chirico, Pina Bausch, Michael Haneke, Francesc Català Roca i Marc Chagall, entre molts d’altres. Una quilomètrica xarxa d’arrels, troncs i branques per ancorar Rodoreda al segle XXI i, com ha apuntat el cap d’exposicions del CCCB, Jordi Costa, veure com la seva veu "es multiplica i canvia en obres alienes".
Detall de la instal·lació de Mar Arza per a l’exposició ‘Rodoreda, un bosc’, al CCCB. | FERRAN NADEU /
Això últim és especialment transcendental ja que, com recorda Penalba, Rodoreda, un bosc no és una exposició biogràfica, sinó una celebració poètica i estètica de la seva obra i dels temes i gestos recurrents. "Traduir visualment l’estil literari de Rodoreda és impossible, però sí que es pot fer un discurs i un diàleg amb obres d’altres artistes", va explicar la comissària. D’això, assegura, la idea de bosc que "permet vertebrar els temes que es repeteixen en la seva literatura" i expandir fins a l’infinit el ric imaginari de llums i ombres, de bellesa i brutalitat, de l’escriptora barcelonina. "Durant massa anys se l’ha vist com una novel·lista urbana que va escriure La plaça del Diamant i a qui li agradaven molt les flors", va lamentar Penalba.
Precisament contra aquesta idea lluita una exposició que es posa a volar abjurant de la idea de Rodoreda com a icona pop i patum literària "risible" i aterra entre elogis de Mariana Enríquez, Pol Gusch, Wadji Mouawad, Carlota Subirós, Colm Tóibín, David Uclés, Lisa Appignanesi i Blanca Llum Vidal. Pel camí, tot un món. O uns quants. Els narradors càndids i innocents davant un món sinistre i inquietant; l’aprenentatge com a manera de descobrir "la mentida present en els rituals que ritmen la vida adulta"; el desig "que imanta els cossos" i posa a prova els seus propis límits; les maternitats altament problemàtiques; els horrors de la guerra; l’exili; la Barcelona bastarda; l’anhel de canvi i metamorfosi; l’espiritualitat… Biografia, ja veuen, la justa. "És absurd que ens hàgim passat tants anys llegint la seva vida a través de la seva literatura, perquè Rodoreda no feia autoficció. Era realista i fantàstica alhora", va destacar la comissària.
Afinitats estètiques
Una altra cosa és que vida i obra convergeixin, s’enredin en cartes de Joan Sales i Salvador Espriu i formin tàndem per portar de l’exili a Ginebra fotografies de l’interior i l’exterior del pis en què va viure, llistats de llocs per visitar i agendes telefòniques d’Armand Obiols. Apunts històrics per a una exposició que, a més més, se centra a explorar afinitats afectives i estètiques i amplificar l’eco d’obres com La mort i la primavera i Quanta, quanta guerra… a partir del diàleg real o fabulat amb altres artistes. Ningú sap, per exemple, si la catalana va llegir alguna vegada Shirley Jackson, però Penalba traça una línia directa entre La salamandra i el linxament de La mort i la primavera amb La lotería, l’inquietant relat de la nord-americana.
El mateix serveix per a les infàncies terribles de Rodoreda, projectades aquí en fragments de La cinta blanca, de Michael Haneke, i Lazzaro felice, d’Alice Rohrwacher; i el desig, furiós i estrany, que evoquen les teles de Ramon Casas, les escultures de Josep Clarà i el diàleg de nus entre Pablo Picasso i Suzanne Valadon. "Mirar el més terrible i explicar-ho d’una manera innocent és el seu segell. La llum la trobem en l’estil", va recordar Penal- ba, encarregada de dissenyar un recorregut que incorpora aquarel·les i olis d’influència mironiana de la mateixa Rodoreda i potencia la conversa amb Paula Rego, la primera artista que va pintar un avortament, i Josefa Tolrà, mèdium i creadora autodidacta de qui s’exposa un magnífic mantó brodat.
Notícies relacionadesFotografies bèl·liques obra d’Agustí Centelles, gravats de Doré i Goya, coreografies de Pina Bausch filmades per Wim Wenders, rostres i cossos art brut amb què Jean Dubuffet sembla evocar els homes sense cares de La mort i la primavera i una constel·lació de referents literaris que emparenta Rodoreda amb Kafka, Ramon Llull o Katherine Mansfield, entre d’altres escriptors, esperen en els múltiples senders d’aquest espès bosc que s’enriqueix amb instal·lacions ideades per honrar l’autora catalana des de l’actualitat.
Entre aquestes, un passadís de dones i flors amb què CaboSanRoque "expressa l’horror de la guerra" a través de la bellesa; una cambra fosca de fotografies intervingudes per Èlia Llach a partir d’una frase de Rodoreda ("el meu desig més fervent és veure-ho tot en flames"); i dues escultures de paper amb què Mar Arza formalitza la violència extrema que s’exerceix al poble de La mort i la primavera. Una síntesi gairebé perfecta per a una escriptora l’obra de la qual, remarca la comissària, va estar sempre marcada per un constant estira-i-arronsa entre la llum i la foscor, entre la tendresa i la crueltat.
