Manolo García, un drapaire desencadenat i conqueridor

Manolo García no pensava tornar a pujar a un escenari fins a la reunió d’El Último de la Fila de l’any que ve, però el nou àlbum, Drapaires poligoneros, no podia quedar inèdit en directe. L’ofici mana: els drapaires no descansen, ni els sabaters, personatges tots, o alter ego, que van passejar ahir per l’Auditori del Fòrum, en un concert del Suite Festival.

Pertinent jugada, la de deixar reposar el repertori d’El Último en aquesta gira tardoral, que ja hi haurà temps per a això als aquelarres d’estadis de l’any vinent. Arena en los bolsillos (1998), el seu primer àlbum en solitari, té molts temes populars i va ser l’altre pilar de la nit amb raó de ser. Una desena de cançons d’aquell debut individual i una altra desena de Drapaires poligoneros van anar fent torns amb l’assistència d’una banda pulcra i àmplia (fins a quatre guitarristes), en un escenari amb picades d’ullet oníriques (projeccions naturalistes, les figures d’estilitzats flamencs), per un Manolo García amb la seva veu càlida i carnosa en excel·lent estat.

En el seu treball hi ha una cura artesanal i una vibració orgànica, un tacte manifest a la primera peça, la titular del nou disc, la seva estrena en català, de fibres acústiques, que va cantar assegut i acompanyant-se dels bongos. No va trigar a caure Zapatero, apujant el to. Les cançons d’aquella collita del 98 van sacsejar la memòria sentimental: aquesta ostentació vocal en l’àlgida Como quien da un refresco i la maror de Sobre el oscuro abismo en que te meces, amb els perfils de violí de Olvido Lanza; la declaració d’impotència de Pájaros de barro i la invitació al viatge pausat de A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando. Tot i que va al·ludir a "la nostàlgia, el record", va remarcar que "només tenim el present" i que és per això que continua fent discos.

Cançons noves com Fuego fatuo o Lustre o lumbre van desplegar bonics contorns i aquest fons poètic tan seu, en el qual sembla mirar de tocar el misteri amb la punta dels dits. Sonoritats amb el seu punt de somieig, pessics d’ensenyament flamenc i creixents injeccions de guitarra rock (El celoso).

En la calor de la nit, un García desencadenat, decididament terrenal, malparlant dels bancs, la borsa, els sous insuficients, Carlos Mazón... Celebrant que a Austràlia es prohibeixin les xarxes als menors de 16 anys. En el llarg bis va repescar temes d’altres discos, com Nunca el tiempo es perdido, i va acabar ranxer amb Volver, volver i El rey. Però abans de la crema de naus, una única cita a El Último, aquesta garantia de galimaties que és Insurrección, que mai falla, apuntant a l’horitzó de la reunió familiar que s’entreveu per ben aviat.

Manolo García

Notícies relacionades

Rosalía oferirà quatre concerts a Barcelona del ‘Lux Tour 2026’

Els bisbes premien l’autora de ‘Motomami’ pel nou disc

Suite Festival

Auditori del Fòrum, 4/12/2025