Les intencions del rei emèrit

Quan l’entrevistador francès li va demanar si es penedia de res, Joan Carles I va contestar, sense cap indici de dubte: "No". A més, es va arronsar d’espatlles en la resposta. És a dir, era completament sincer i el judici moral o de reputació li és ben igual. Si un dia va esbossar un "ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar", va ser per obligació. Perquè l’emèrit no té remordiments per assassinar un elefant, fer el salt a la dona o disfrutar d’un safari de luxe mentre el seu país passava una contundent crisi econòmica.

Tot i així, malgrat una suposada consciència tranquil·la d’algú que se sap impune, les seves memòries es titulen Reconciliación. I en l’afany per promocionar l’esmentada publicació i recaptar caleronets per continuar vivint com un rei, Joan Carles I va gravar un vídeo random. Tot i que teòricament el vídeo anava adreçat als joves, en to i contingut diferia poc o gens dels soporífers missatges de Nadal dels Borbons. Aparentment, l’emèrit buscava reivindicar la seva figura en la Transició, després de ser exclòs pel seu fill de les celebracions amb motiu del 50è aniversari de la restauració de la monarquia. Però alhora disparava amb bala a Felip VI a l’exigir la ciutadania –no va ser un suggeriment, ja que ho va demanar donant cops de fuet a l’aire a tall d’ordre– que "ajudessin el seu fill en aquest difícil moment".

Incomoditat corporal

Fonts de Casa Reial van comentar que l’ocurrència de l’emèrit no els semblava "ni oportuna ni necessària". I és que o bé Joan Carles insinuava que la Corona està en perill o que el seu fill no és prou capaç. Ja en l’entrevista a la televisió francesa, l’emèrit va mostrar incomoditat corporal (li va començar a ballar el peu) quan li van demanar si s’havia sentit rebutjat pel seu hereu. Tot i que més cridaner em va semblar el gest que va adoptar quan va explicar que Franco el va agafar de la mà abans de morir per suplicar-li que, si més no, mantingués la unitat d’Espanya. L’emèrit va ensenyar el puny tancat (força, contundència, agressivitat), en comptes d’una mà que és presa per un moribund.

Notícies relacionades

Luz Casal: "En els concerts massius em disgusta que l’artista no sigui honrat"

Aquesta és la millor conserge d’hotel de luxe d’Espanya

La posada en escena també mereix una anàlisi. El rei ja és un símbol nacional i, per tant, acompanyar-se d’una gran bandera de fons (reiteració representativa) només parla de la seva inseguretat com a líder. A més, que la ‘rojigualda’ fos un croma només manifesta un fals patriotisme. Quant al discurs, assegura que ha escrit les memòries perquè la joventut conegui la història "sense distorsions". No obstant, entrellaça les mans i crea una barrera al pit (protegeixo i m’aferro al meu propi conte). Reivindica el paper de la monarquia perquè ha establert nombroses relacions (ho emfatitza aixecant el polze de la mà dreta, que és orgull). Però quan assegura que aquestes connexions han portat nombrosos beneficis per als espanyols, la mà esquerra es queda en clar desavantatge (molt per sota dels seus propis interessos). Perquè, pel que sigui, el seu cos sí que s’avergonyeix d’alguna cosa.

Uns asseguren que l’emèrit és senil. D’altres, que està mal assessorat. També n’hi ha que apunten que morirà matant i intenta venjar-se del fill i la jove, per destruir també el futur de la neta. I jo únicament puc taral·lejar Rosalía: "Una perla, una de mucho cuidao...".