Revifant la flama de Kurt Weill

Sempre cal tornar a Kurt Weill (1900-50), el compositor jueu alemany que va portar el cabaret a un altre estadi, que va entaular un memorable vincle amb Bertolt Brecht, que va fugir als Estats Units quan els nazis li van començar a tocar els nassos, i amb un repertori, projectat via Broadway, que va arribar amb el temps a un ampli espectre de veus i de llarg abast: Frank Sinatra, The Doors, David Bowie, The Young Gods, Ute Lemper, Marianne Faithfull... I Rufus Wainwright, que a la vintena va quedar enamorat dels àlbums que li va dedicar la soprano canadenca Teresa Stratas.

Ell no és ni cantant d’òpera ni tampoc crooner de jazz, simplement Rufus Wainwright, de distintiu fraseig, notes llargues, teatralitat profunda sense arribar a sobreactuada. Aquí es llueix i confirma que la seva dimensió de pur vocalista no ha fet més que refinar-se al combinar rigor, poder emocional, dinamisme propi d’un musical i la ironia flotant que esclata de tant en tant: en l’accent final de Je ne t’aime pas, que causa rialles entre el públic.

Del cabaret al swing

Sí, aquest àlbum està gravat en directe, el sisè del seu catàleg, característica que reafirma el vincle de Wainwright amb l’escenari més enllà de la seva faceta més reconeguda: la de compositor. Va ser el 2023 quan va oferir, per primera vegada, un concert dedicat a Kurt Weill, al Café Carlyle, a Nova York, i un any després el va gravar a The Theatre, sala de l’Hotel Ace, de Los Angeles, amb un embolcall ampliat, el de la Pacific Jazz Orchestra, dirigida per Chris Walden. L’actuació aquí recollida recorre els diferents perfils i etapes de l’obra de Weill.

Summe delit el que provoca viatjar de la majestuosa September song, obertura de l’àlbum, a una Mack the Knife en la qual s’enllacen les seves dues ànimes: la berlinesa (amb la lletra en alemany de l’original Mackie Messer, de tempo cabareter) i la de Broadway, en anglès i a galopant ritme de swing (com el del tema titular de l’àlbum, procedent del musical One touch of Venus). El tango-havanera Youkali, que Lotte Lenya, la dona de Weill, va entregar a Stratas perquè el mostrés al món després de la mort del compositor; la matadora melancolia de Surabaya Johnny i una de colpidora Lost in the stars.

Notícies relacionades

Els ‘textos explícits’ i l’encant del dolentot

Mendoza vola a la FIL per passar el testimoni de la seva Barcelona literària

Unes cançons que no poden sucumbir al trànsit dels temps, com d’altres de menys conegudes, com Zühalterballade, L’òpera de tres rals, en la qual el rol femení, la prostituta i pirata Jenny, l’encarna Viola Odette Harlow (la cantant que fins fa poc era coneguda com a Glüme).

Amb tot això, aquest tribut de Wainwright es guanya un alt lloc en la galeria d’àlbums dedicats a aquest compositor, encapçalada, sens dubte, per aquella producció de Hal Willner titulada Lost in the stars. The music of Kurt Weill (1985), que va impactar de ple en tota una generació.