L’Orfeu afligit de Bartoli

A mb Gluck va arribar l’escàndol. I el seu Orfeo ed Euridice (1762) va ser un dels objectes llancívols que el compositor va esgrimir per a la seva reforma plantant de cara al que s’havia convertit el bel canto barroc, que feia de l’ornament la columna central del seu discurs. Floritures, refilets, escales, sobreaguts i tot allò que permetia el lluïment del cantant –com més virtuós, més cobrava– regnava al teatre musical, mentre que la música pura i, sobretot, el llibret, havien passat a un discret segon pla. Gluck no estava d’acord amb aquesta dictadura i, juntament amb el seu llibretista de capçalera, Raniero de’ Calzabigi, va apostar per netejar la partitura d’excessos ornamentals per posar en el centre de l’interès la trama, el text, l’acció. Contra vent i marea, el seu Orfeu ed Euridice, obra mestra del gènere de l’òpera seriosa italiana, és reflex dels primers passos reformistes, tot i que el compositor igualment va fer una versió per al públic italià accedint a algunes concessions en la seva estrena a Parma el 1769, que és la que va oferir ahir a la nit la mezzosoprano Cecilia Bartoli en una vetllada davant el públic fidel a la cantant que va acudir a escoltar-la al Palau de la Música Catalana.

En una versió de concert amb una mínima escenificació –tot i que assajada fil per randa– però recolzada en una bona planificació dels moviments, un vestuari adequat i efectes d’il·luminació, Bartoli va dibuixar un Orfeu afligit, expressiu i també florit, sí, però no tant com acostuma a ornamentar la mezzo romana les seves àries de bravura, aquesta vegada més centrada en un fraseig generós, lluint control de fiato i una projecció considerable. De menys a més, el seu cant va estar coronat per pianissimos efectius i la veu va sonar penalitzada per un vibrato una mica incòmode en les primeres escenes.

La soprano Mélissa Petit va assumir els rols d’Euridice i d’Amor amb domini, bonic timbre i capacitat dramàtica. Totes dues van estar molt ben acompanyades de l’esplèndid i ben preparat cor Il Canto di Orfeo i per l’orquestra Les Musiciens du Prince-Monaco, conformada per autèntics virtuosos (com el genial flautista Jean-Marc Goujon o l’oboè màgic de Pier Luigi Fabretti), tots al comandament de Gianluca Capuano, director savi, detallista i empàtic amb les solistes que va optar per mantenir l’obra en la seva pràctica integritat, ballets inclosos, i sense happy end.

‘Orfeu ed Euridice’

Notícies relacionades

Anna Guitart: "No hi podíem portar només el relat idíl·lic de la ciutat"

Oriol Pla fa història guanyant un Emmy per ‘Yo, adicto’

Cecilia Bartoli

Palau de la Música 25/11/2025