Un Alejandro Sanz refrescant

Aquest ¿Y ahora qué +? confirma la tendència a un minimalisme, en matèria sònica i de producció, ja perceptible en l’àlgid primer avançament d’aquesta etapa, Palmeras en el mar, llançat fa un any. Veiem el cantant madrileny allunyant-se de les superproduccions d’altres temps, de les power ballads i dels frondosos arranjaments latin-jazz, com ja ens va advertir en aquell àlbum confessional titulat ‘Sanz’ (2021), que no va arribar a presentar en viu. Molts featurings, set, que tracen complicitats amb figures d’unes generacions més joves. Abundant llatinitat, sí, però sense expressions aparatoses, amb unes pistes electròniques subtils i el frec de les cordes de la guitarra acústica.

Tròpic i toc soul

Notícies relacionades

Ànima bakala: el retorn gamberro de la màkina que connecta la vella escola amb la Generació Z

Buenri: «Mai vaig pensar que la màquina tornaria així: el que estic vivint és una autèntica explosió»

La nova remesa de cançons ens reserva una simpàtica remenada tropical a Las guapas, amb toc de metalls i una lírica de denúncia cordial de les dones castigadores ("es lo que tienen las guapas, que no tienen compasión)", i una aconseguida connexió amb el mallorquí Rels B a No me tires flores ("que eso es pa’ los muertos", afegeix). Lírica amb múltiples variacions sobre el mateix "t’aime", com diria Serge Gainsbourg, amors i desamors, i continuats sospirs per relacions impossibles: atenció a Mil motivos, duet amb el mexicà Carín León en què la balada adquireix una tonalitat soul downtempo en què veiem Sanz en un territori inhabitual. El diàleg entre el digital i l’orgànic, i entre el modern i el tradicional, entrega la seva millor carta a Me veía, tema de complexió abolerada que versa sobre la transformació (i la fosa) dels sentiments. Rinowa, amb la veneçolana-nord-americana Elena Rose, resulta més discreta. La cita funciona en el beat dominador i l’intercanvi de perspectives viscudes amb l’argentina Emilia, i Qué injusto tanca l’àlbum amb el Sanz més reconeixible, baladista d’harmonies emotives, en versió despullada.

Amb aquestes set estrenes hi ha el material ja creat en l’epé, on despunten peces com la recollida El vino en tu boca, el voluptuós duet amb Shakira a Bésame (20 anys després de La tortura) i l’encreuament de Mèxic i Cuba d’Hoy no me siento bien, cita amb el texà Grupo Frontera. Material, tot, amb què Alejandro Sanz desafia la llei segons la qual els artistes de llarga trajectòria no poden fer més que refugiar-se en els seus vells èxits o, a tot estirar, oferir tres quarts del mateix.