Mestres d’un absurd imparable

Vet aquí una cosa que passa amb la literatura russa. Sempre, d’alguna manera, mira de riure’s del món. Com si tot al seu voltant fos un gran absurd. ¿I no ho és, en realitat? Un absurd estès, global, imparable. Diu el poc conegut escriptor Gabe Rotter –autor d’únicament dues novel·les i un grapat de capítols d’Expediente X en aquest segle, és a dir, de les seves última i penúltima (postmodernes) temporades– que sovint és l’absurd el que ens porta a escriure. Almenys en el seu cas. Els parlo de Rotter (Long Island, 47 anys) perquè s’acaba d’estrenar La bestia en mí (Netflix), la primera sèrie que crea –com a escriptor– i en la qual l’absurd es tenyeix instantàniament d’una cosa sinistra que no para de créixer. Com passa, per exemple, a Crim i càstig.

¿Hi ha un crim? N’hi ha hagut, suposadament. La cosa és que el pols amb què Rotter treballa, amb el qual construeix el personatge de la protagonista, una escriptora –sí, les escriptores estan de moda entre els personatges de televisió, fixin-se, si no, en Rhea Seehorn a Pluribus, la nova sèrie del també ex Expediente X Vince Gilligan, una autora supervendes que viu el pitjor moment possible de la seva història i de la història de tota la humanitat—, converteix cada ridícul pas que fa el seu veí en la seva direcció en un gest amenaçador. Els seus incontrolables gossos, la seva stepford wife –o dona perfecta–, el seu projecte d’asfaltar una part del bosc per, simplement, córrer sobre ciment. Tot envaeix el seu territori perquè ella, l’escriptora, creu que ell pot ser un assassí.

Dol bestial

L’interessant d’aquesta premissa no és que Aggie Wiggs (una Claire Danes atabaladíssima i malcarada), l’escriptora solitària –viu sola amb un caniche moníssim– contempli molt seriosament la possibilitat que el seu veí, un tal Nile Jarvis (aquí una mica Matthew Rhys), sigui una culpable estrella del true crime –una mena d’O. J. Simpson contemporani, algú de qui es diu que va podria haver fet desaparèixer la seva dona—, és a dir, que efectivament sigui un assassí a qui ningú ha empresonat, sinó que tot el que passa, passa al seu cap. Com en una novel·la de Shirley Jackson en la qual els fantasmes són, per una vegada, reals. Wiggs, a més, és una escriptora sense inspiració –hi ha un èxit en el passat, res més– que viu un dol bestial.

Quan Andrei Tarkovski va adaptar l’aparentment divertidíssim –i, no obstant, també sinistre a cada pas– Pícnic extraterrestre dels germans Strugatski –el guió del qual van firmar Boris i Arkadi en persona, és a dir, els famosos germans–, es va convertir en una profundíssima reflexió sobre la manera com la vida queda dividida en dos després que passi una tragèdia –o el pas per algun tipus d’infern–, i com La Zona, que en la novel·la és simplement el lloc on els extraterrestres han deixat les restes d’un hipotètic pícnic, és capaç de desdibuixar-te mentre la travesses i pot transformar-te en allò que has sigut o que podries arribar a ser, o això que també ets. Tarkovski va convertir en una mena de turisme existencial el treball de Red, Redrick Schuhart, stalker.

Notícies relacionades

Liddell remou i provoca algun desmai amb ‘Seppuku’

El brillant ‘Elixir’ de Mario Gas

A la novel·la dels germans Strugatski, que tenen un passat que donaria per a una altra novel·la, una de terror –Arkadi, nou anys més gran que Borís, va escapar del setge de Leningrad amb el seu pare i es va allistar a l’exèrcit quan va estar lluny de la ciutat, després que el seu pare morís durant la fugida; Borís es va quedar a Leningrad amb la seva mare, perquè estava sempre malalt i temien que no sobrevisqués al viatge–, els stalkers són homes que arrisquen la seva vida endinsant-se a La Zona fora de l’horari oficial per robar artefactes alienígenes que després venen en el mercat negre. Són unes persones que saben com funciona la cosa. Red Schuhart, en concret, és tècnic de laboratori a l’Institut Internacional de Cultures Extraterrestres. És conscient de les conseqüències.

Genis de la ciència-ficció mundial mai prou reivindicats precisament per la seva aparent relació amb el món humorístic –tot el que van fer, com tot el que va fer Kurt Vonnegut i probablement amb la mateixa raó: res té sentit quan has sigut víctima del sistema que suposadament et protegia, o al qual tu protegies. ¿De quin bàndol pots estar quan els bàndols desapareixen? ¡De cap, estàs fora, per sempre!–, els germans Strugatski utilitzen la fantasia per reflexionar sobre allò en què consisteix ser ésser humà des d’una ficció filosòfic fascinant –i molt molt divertida i, alhora, aterridora– que avui, d’alguna manera, en petites dosis –no es fixin tant en Rotter com en Alexandra Kleeman– està per tot arreu.