Detestar o consagrar el que fa Sánchez

Amb l’actitud d’amor o d’odi envers el president del Govern, que Pedro Sánchez triés portar per primera vegada en públic unes ulleres de veure per a la seva declaració en la comissió d’investigació sobre corrupció del PSOE, va generar tants retrets com lloances. Per a uns, les ulleres eren un objecte de distracció; per a d’altres, el nou accessori de culte en el seu ídol.

Malgrat tot, premeditat o no, aquell preciós model vintage de Dior era una excel·lent estratègia estètica. A l’eclipsar amb la imatge aconsegueixes que no es parli d’allò que incomoda o que no convé en aquell moment. És a dir, els seus detractors haurien de reconèixer la seva brillantor comunicativa, i els seus fidels, entendre que tampoc estem parlant de sant Pedro.

No obstant, aquesta setmana hem tornat a experimentar la mateixa reacció davant la guaiabera que Pedro Sánchez es va posar a Colòmbia. I no només em refereixo als comentaris a les xarxes socials, sinó del que s’ha publicat i recollit en diferents mitjans de comunicació. Segons la ideologia del mitjà en qüestió, se li criticava o aplaudia el gest. La dreta mediàtica va repetir moltes vegades la mateixa crítica d’una presumpta experta que declarava que Sánchez havia fet "el ridícul" per no lluir bé la peça.

Segons ella, la guaiabera del president era massa curta. Habitualment, en l’home, aquesta mena de camisa sol sobresortir dos dits per sota del canell amb el braç relaxat. I si bé és cert que la de l’espanyol anava arran del puny, els únics requisits reglamentaris en qüestió de mesures per a la guaiabera és que acabi més avall de la cintura (però que tampoc arribi al maluc) i sigui de màniga llarga. La que va portar el líder socialista complia les dues condicions, però els seus adversaris van haver de recórrer a invencions estilístiques per atacar-lo.

De la mateixa manera, també han pretès qualificar l’elecció del president com una nova estratègia indumentària per fer-se veure. Segons la seva opinió, el fet que Sánchez no la portés al Brasil per a la cimera del clima, la COP30, però sí després, a Colòmbia, és motiu suficient de sospita.

No obstant, com es va poder comprovar en la foto de família de la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC), altres assistents van coincidir en l’elecció de la guaiabera (inclòs fins i tot el president Gustavo Petro, amfitrió de l’esdeveniment).

Malgrat la seva arrel camperola, la guaiabera es va convertir en una peça d’etiqueta i formal per a cerimònies solemnes als països caribenys. El seu origen és confús, però es creu que la guaiabera va néixer a Cuba al segle XVIII gràcies a famílies andaluses i canàries que van adaptar les seves robes de treball a la calor i la humitat del nou territori. De fet, des del 2010 és l’uniforme oficial i obligatori per a tots els funcionaris cubans, tant homes com dones. Va ser gràcies a una guaiabera que Fidel Castro es va alliberar per primera vegada de la seva sempiterna guerrera verd oliva. La va vestir –amb gran elegància, per cert– amb motiu d’una cimera iberoamericana celebrada el 1994 (casualment també) a Colòmbia...

Notícies relacionades

Charlotte Rampling, una estrella sense retocs

Maria Hein, àngel, samurai i pitonissa

Activisme estètic

Al revolucionari, la recomanació estilística la hi va donar Gabriel García Márquez. Molt propens a l’activisme estètic, l’escriptor les lluïa (defensava) contínuament. No obstant, quan aquests dies els mitjans progres s’apressaven a justificar molt de pressa la peça de Sánchez, molts han comès la malaptesa d’assegurar que Gabo se la va posar fins i tot per recollir el premi Nobel de literatura. Aquell dia García Márquez no va escollir una guaiabera cubana per substituir la imposició oligàrquica del frac, sinó que va apostar per un liquiliqui (vestit de lli blanc) colombià.