Charlotte Rampling, una estrella sense retocs

Passar de treballar en un èpic blockbuster de les dimensions de la trilogia Dune de Denis Villeneuve a participar en una pel·lícula com L’ancre, que barreja el cine experimental, el documental i la ficció, està rodada en blanc i negre en 16 mil·límetres i té una durada de 60 minuts, és un salt que molt poques actrius estarien disposades a fer. I encara menys, als 79 anys. La britànica Charlotte Rampling (Sturmer, Essex, 1946) és una d’aquestes actrius. "Suposo que m’agrada el risc; potser en la meva vida personal no soc una gran aventurera, però sí que m’agrada aventurar-me en la creació", assegura aquesta atípica estrella de bellesa natural i imperible en la llarga filmografia de la qual s’alternen films de culte del cine europeu com ara La caída de los dioses (Luchino Visconti, 1969) i El portero de noche (Liliana Cavani, 1974) amb títols comercials com Orca, la ballena asesina (Michael Anderson, 1977) i El cor de l’àngel (Alan Parker, 1987).

Dirigida per la cineasta i investigadora belga Jen Debauche, L’ancre se centra en una psicoterapeuta (Rampling) que escolta gravacions de testimonis d’antics pacients i relata la seva pròpia història com a víctima d’un brot psicòtic mentre en pantalla se succeeixen les imatges d’un viatge en veler per l’Àrtic. La directora i l’actriu van presentar ahir la pel·lícula en el marc de la 32a edició del festival de cine independent L’Alternativa, al CCCB, que avui repetirà (17.30 hores).

"Potser no és tant gosadia com que simplement estava intrigada i tenia ganes de saber més –apunta Rampling a l’hora d’explicar els motius que la van portar a participar en la pel·lícula–. El tema [de la salut mental] m’interessa. És un tema molt complicat que cal treure de l’espai tancat en el qual l’hem reclòs. Crec que Jen [Debauche] ha sabut abordar-lo d’una manera molt bonica, amb un toc poètic i experimental però aportant també coses importants". El film traça un paral·lelisme entre el viatge dels pacients pel tempestuós paisatge mental de la psicosi i la deriva d’un vaixell per uns paisatges gelats sacsejats pel canvi climàtic. "El Pol Nord, amb aquestes imatges de glaceres fonent-se, és avui un lloc ideal per parlar de la bogeria al món", afirma la directora.

Rampling no és gens aliena als problemes de salut mental. Ella mateixa va passar als 90 un període de depressió relacionat amb les dificultats per assimilar el suïcidi de la seva germana gran, Sarah, que va tenir lloc el 1967.

Notícies relacionades

Detestar o consagrar el que fa Sánchez

Maria Hein, àngel, samurai i pitonissa

Experiències úniques

A pocs mesos de convertir-se en octogenària, Rampling assumeix la seva edat amb fascinant naturalitat, tant en la pantalla com fora, sense recórrer a retocs estètics. "Entenc que és difícil veure’s envellir, però penso que la solució és acceptar-se i no fer-ne gaire cas. I no canviar-se la cara. Quan la gent s’arregla la cara, acaba per no tenir expressions, però aquestes expressions són el reflex de la vida. Per això jo vaig decidir no fer-ho. De tota manera, avui dia és possible dibuixar sobre la pel·lícula per retocar alguns trets i esborrar el pas del temps. Jo no hi veig gaire sentit. ¿És aquesta cosa falsa el que volen els espectadors? No ho crec".