Anne Bogart: "El teatre és unlloc de resistència davant la cultura dominant"

Ja feia temps que pensava en la ressonància. Només em faltava asseure’m a escriure. Aquells dies em passava nou hores diàries a Zoom fent classes de direcció a Colúmbia. També era a la junta del sindicat de directors. Teníem 1.500 persones a l’atur. La meva companyia, SITI, es va aturar en sec. El Zoom em provocava unes migranyes horribles i escriure el llibre va ser una manera de sortir d’aquell espai que detestava. El tema de la ressonància era un assumpte que em voltava pel cap feia temps, i la pandèmia va fer que es tornés més urgent: a Zoom no hi ha ressonància. Un detonant va ser quan una amiga em va explicar que la seva mare tenia Alzheimer: si no hi havia records, ¿què era el teatre per a ella? També em vaig adonar que jo mateixa llegeixo un llibre i al cap de dues setmanes no en recordo el títol ni el contingut, però em deixa canviada. La ressonància és més important que la memòria. I la covid em va fer veure que essencial que és.

En un món amb l’atenció tan dispersa, ¿no és més difícil arribar a la ressonància de què parla?

Ho és, sobretot perquè vivim en sitges. Però precisament per això el teatre és encara més necessari: la seva tasca és contemplar què vol dir estar plegats. No sempre és fàcil i la cultura de consum prioritza la comoditat. El teatre, en canvi, ofereix el contrari.

Escriu que una obra que et commou no és necessàriament una obra ressonant.

James Joyce distingia entre art cinètic i art estàtic. El cinètic et mou: la publicitat, la pornografia, els trucs sentimentals... L’estàtic t’atura: no el pots passar per alt. En un gran quadre de Matisse amb un bol de pomes, aquestes pomes fan que t’aturis. L’art que simplement et mou crea desig i s’oblida aviat. La ressonància apareix quan una obra t’atura i t’obliga a enfrontar-te amb el que veus. Cada persona hi fa associacions diferents; no tots sentim el mateix.

Durant la pandèmia es va pensar que esdeveniments comunitaris com una obra de teatre canviarien per sempre. ¿Ha passat?

El que el públic necessita avui és diferent del que necessitava abans. I només una part del teatre atén aquesta necessitat: que el públic se senti part de l’esdeveniment. El teatre celebra la comunitat, és comunitat. I el públic necessita ser al·ludit d’alguna manera, ser més actiu, sense que això signifiqui que hagi d’actuar. Sentir-se amb un paper per exercir, sigui mitjançant la imaginació o una altra via. Vivim en una cultura passiva i el teatre ofereix una cultura activa, en què el somni es produeix entre públic i actors.

El cos és central en el seu treball. Parla de l’experiència somàtica del teatre davant el que és purament mental. ¿Com impacta l’obra al cos de l’espectador?

¿Coneix les neurones mirall? Es van descobrir fa uns 20 anys. Veure una acció executada clarament t’impulsa a reproduir-la. Al teatre, el públic hi participa físicament: les seves neurones mirall s’activen i, alhora, es contenen. Un bon actor pot canviar la respiració del públic. També s’ha demostrat que els batecs del públic, durant la representació, se sincronitzen. És fascinant i fa del teatre una activitat única.

La neurociència s’ha convertit en part essencial del seu treball.

Per a mi fer teatre és investigar. Vaig començar a estudiar neurociència quan treballava en una obra titulada Who do you think you are? Si demanes ¿qui som?, acabes mirant què diu la neurociència sobre l’ésser humà. I diu, per exemple, que som màquines d’expectatives: intentem anticipar el següent que dirà o farà l’altre. Això impacta enormement en el teatre, que juga amb l’expectativa del públic.

També parla vostè al llibre del "cervell estètic». ¿El tenim tots o cal tenir una sensibilitat o una cultura particulars?

Crec que tots el tenim, però cal posar-se les ulleres de l’art. Als museus de vegades algú veu un cubell de neteja oblidat i diu: "Mira quina obra». Aquesta disposició està a l’abast de qualsevol, tot i que s’activi de maneres diferents. Per a qui dirigeix, aprendre a posar-se aquestes ulleres és crucial.

La SITI Company va acabar la seva etapa fa un parell d’anys després de tres dècades. ¿Com és viure sense la companyia que ha sigut la seva vida?

En part és més fàcil: ja no em desperto preocupada per contractes, diners o repartiments [rialles]. Però era meravellós tenir un grup que sabia treballar plegat. Després de 30 anys, em va semblar que n’hi havia prou. Vaig donar un preavís de cinc anys. Vaig suggerir que, si volien continuar, busquessin una altra direcció. Alguns continuen enfadats perquè no van saber continuar sense mi. Deien: "No ens hauríem de separar perquè, quan treballem plegats, la màgia es produeix». I jo responia: "És clar, però perquè aquesta màgia es produeixi jo em vaig passar dos anys preparant-ho».

¿Quina és la principal lliçó que intenta transmetre als alumnes?

Que facin les coses per ells mateixos. Que no esperin una carrera corporativa cap a la direcció: que la fabriquin, que produeixin. Transmetre’ls que poden fer molt i que han de fer molt, amb valentia. He de dir que l’èxit del programa em sorprèn: ¡Diversos exalumnes tenen un Tony i molt d’èxit a Broadway! [rialles].

Remarca l’experiència comunitària del teatre. ¿El teatre és refugi, espai de resistència?

Són coses diferents. No crec que el teatre sigui refugi, tot i que la sala d’assaig de vegades ho pugui semblar. El teatre és un lloc de resistència davant la cultura dominant, no un amagatall.

¿Què fan les arts als EUA, i en particular el teatre, per resistir a l’acció de l’Administració Trump? ¿Es mobilitzen?

Sí, hi ha mobilització. Però la situació és aterridora: el finançament públic pràcticament ha desaparegut i les fundacions privades també han canviat el focus. El teatre s’ha quedat sense diners. És un moment molt complicat. Just per això sorgeixen coses noves: buscar finançament individual, canviar de treballar sense ànim de lucre a treballar amb ànim de lucre...

Un cop va dir que la seva carrera va passar del "que el públic es faci fotre» de quan era jove a "el públic ho és tot» dels anys de maduresa. ¿Com diria que es va produir aquest canvi?

Vaig entendre que "que el públic es faci fotre» et dona certa força, però és un error: el teatre és circular i tot té a veure amb el públic.

Notícies relacionades

Barcelona despunta com a pol europeu de la biotecnologia

Lily Allen publica el disc de ruptura definitiu

Hem vist una tensió entre el teatre tradicional, el de text, i el que anomenem arts vives. ¿Com veu aquesta dicotomia?

Un cop, després de veure una obra que no em va agradar, se’m va acudir dir: "Això no és teatre». La meva amiga Tina Landau em va respondre: "Sí que ho és, i això és la part meravellosa del teatre: que pot ser moltes coses». Tenia raó. ¿Per què s’ha de lluitar? Cal celebrar l’amplitud, no destruir-la.